En plena Quaresma, ja propera la Pasqua. ¿com la volem celebrar?¿amb roba estripada, amb la brutícia i la pols que se’ns han encastat a l’ànima, o preferirem canviar, demanar el perdó a Déu i a l’Església, i renovats per la gràcia de la reconciliació, celebrarem la Pasqua amb novetat de vida? Diguem amb el salmista: “Renteu-me ben bé de les culpes, purifiqueu-me dels pecats. Ara reconec les meves culpes, tinc sempre present el meu pecat. Contra Vós, contra Vós sol he pecat i he fet el que és dolent als vostres ulls. Un cor penedit i humiliat Vós, Déu meu, no el menyspreeu”. Aquesta és l’oració de penediment del rei David, després del seu pecat (Sl 51).
Confesseu-vos dels pecats. Deixeu que us inviti a celebrar joiosament una trobada personal i dialogant, de confessió sacramental amb el sacerdot, per a rebre la salvació de Jesucrist, el consell concret i l’esperança de forma molt humana, com Jesús ho concedia als qui se li acostaven sense por ni vergonya, desitjosos d’ajuda per a canviar: Zaqueu, la pecadora, el leprós, el paralític…
L’Església, que és Mare i Mestra, que ens estima molt i sap el valor del perdó de Déu i de la pau que aquesta reconciliació ens pot donar, ens mana que ens confessem, almenys un cop a l’any. I de tots els temps per a fer-ho, el millor, per Pasqua. Renovar-nos i recomençar de nou. Jesús és el qui “fa que tot sigui nou!” (Ap 21,5). Els sacerdots estem disponibles a dispensar el perdó que ve de Déu: demanem-ho! Sigui amb celebracions comunitàries o amb confessió personal, demanem-ho als sacerdots amb fe i humilitat.
Estimats, almenys no ens refugiem en la ignorància interessada. Demanem la llum de Déu per veure que les coses mal fetes –fins aquí molts sí que ho acceptarien-, han tingut la seva repercussió en Déu, han ferit el seu Amor, i per això són “pecats”, però també cal acceptar que han tingut conseqüències nefastes en els fills de Déu o en mi mateix, o en la comunitat eclesial. El pecat és “com un amor replegat en si mateix, que nega Déu; és la ingratitud del qui respon a l’amor amb la indiferència i el rebuig, però sobretot és un mal real, que crea un desordre”, diu l’arquebisbe-teòleg Bruno Forte. Basta mirar l’escena quotidiana del món en què abunden les violències, guerres, injustícies, abusos, egoismes…, que arriben a produir veritables “estructures de pecat”. Per tot això no dubtem a subratllar la gran tragèdia que és el pecat i també com la pèrdua del sentit de pecat debilita el nostre cor davant ldel mal. Ens tornem irresponsables i “indiferents” al bé, i en el fons, indiferents a l’Amor de Déu.
Cal una reacció que ens sotraguegi i ens canviï. Que hi hagi veritat i llum dins nostre. Demanar el perdó amb humilitat i convicció, rebre’l amb gratitud i donar-lo amb generositat als qui ens hagin ofès, és font d’una pau i d’una alegria que no tenen preu. Per això és just i bo confessar-se personalment. No ho deixem per a més endavant. Fem un esforç ara que s’acosta la Pasqua. “Cerqueu el Senyor, penseu en el seu poder, busqueu sempre la seva presència” (Sl 105,4). I a través del sacerdot viurem l’encontre salvador amb Jesucrist. Déu s’ha fet home i ens vol oferir el seu perdó a la manera més humana i concreta possible, “tocant” les nostres ferides, com féu amb el leprós. Deixem-nos trobar per la misericòrdia divina, i esdevindrem també nosaltres misericordiosos.
