Com el sembrador de la paràbola de Jesús (cf. Mateu 13,2-9, Marc 4,1-9 i Lluc 8,4-8), hem de “sortir a sembrar” l’amor de Jesús sense complexos, amb ardor i esperança nous. Us aporto alguns trets distintius dels qui són cridats a ser apòstols, missioners i cooperadors en l’obra de l’evangelització.
- L’evangelitzador ha de ser un “enamorat” de Jesucrist, que el tingui pel gran amic seu, pel seu tot, i que proposi la veritat evangèlica i la salvació que ofereix Jesucrist, amb respecte i sense pressions. Així valorarà la llibertat religiosa de l’altre, oferint-li i proposant-li l’elecció de la veritat de Crist. Tothom té dret a rebre l’anunci de la Bona Nova de salvació, que és el mateix Crist, que el durà a la conversió i a l’adhesió personal de la fe, en l’Església.
- Ha de ser persona d’esperança. Que no confiï només en ell mateix sinó que aculli l’acció de l’Esperit que ja està actiu en el cor dels altres, en la cultura del seu temps, i amb el convenciment que vivim l’època que Déu Pare ha disposat per a nosaltres. Sense pessimismes. Amb actitud pacient, sense esperar collites fàcils ni volent recollir on potser no s’ha sembrat. L’esperança foragita les pors i ens ajuda a acollir els nous reptes amb coratge.
- Viu de l’oració i la unió amb Déu, i estima la Paraula i els Sagraments. S’ha de notar que vivim de Déu. Som febles i pecadors, però Ell ens “aguanta” i fonamenta. Revisant contínuament la qualitat del nostre amor a Déu i al pròxim, la donació als pobres, la vivència de la fe i la humilitat del nostre viure. Escoltant i estudiant la Paraula de Déu, formant-nos i portant una vida de conversió, sacramental i d’oració que alimenti i vivifiqui l’amor al Crist.
- Apassionat per l’Església, l’accepta amb els seus límits i grandeses, i treballa amb passió per la comunió i la unitat. L’evangelitzador participa en la pròpia comunitat, és membre viu de l’Església i forjador humil de comunió eclesial. Estima i valora altres camins d’espiritualitat o d’acció eclesials. No es fa una fe a la seva mida, ni dissenteix o critica estèrilment.
- És un testimoni de misericòrdia i d’alegria, fins d’optimisme madur. Regala temps i atenció a les persones. Ha de captar més el que uneix que el que separa, el positiu de les persones i les idees. I això des de la confiança en Déu. Sense adaptar-se a les pautes del món allunyat de Déu, sinó al revés, proposant en tot, la veritat de l’Evangeli, i quan calgui, anant contracorrent.
- Un creient que estima generosament i dona a conèixer les pròpies conviccions, amb un amor que no defuig complicar-se la vida i sacrificar-se, quan convingui. Viu la pobresa, austeritat i confiança en Déu, amb “autenticitat” i coherència. En contacte amb els altres, amb obertura i diàleg per aportar les raons del propi viure cristià, i escoltant també les raons de l’altre, amb amistat i respecte, però fent explícit el que sovint queda secret, o massa callat o implícit. Amb un estil de vida que “atregui” cap a Crist i els valors del Regne de Déu.
2 d’octubre