Fa un any, el Papa Francesc parlant al Fòrum de les Associacions Familiars els deia que “el testimoni alegre de ser una família i el compromís amb la bona política per i amb les famílies, han de ser els grans objectius”. I afegia “Necessitem nens!”. Els infants regeneren l’alegria de l’amor.
En canvi fa poc llegia un article sobre la nova “moda” de l’exaltació de no tenir vincles, res que ens pugui lligar. I s’exaltava la solteria desvinculada, i per tant sense fills ni responsabilitats ni problemes. Una proposta totalment egoista, que ens tanca en una civilització decrèpita i cridada a la desgràcia col·lectiva. Sense infants, la vida es torna grisa, i les societats no van enlloc. Entren en la decrepitud. Els matrimonis es tanquen en els petits problemes que encara es fan més grans. I els ancians no poden oferir la seva experiència i el seu amor pacient a ningú. Quin món més trist farem si les joves famílies no surten de les pors i engendren fills, amb amor i amb responsabilitat d’educar-los i d’ajudar-los sempre. Necessitem els infants! Necessitem pares i mares valents, que creguin en la vida i la transmetin amb generositat.
La petita església domèstica que és un matrimoni on el pare i la mare viuen units i fidels en el Senyor, i que troben en els fills la seva joia més gran, ens fa adonar que n’és de bonica una família amb molts fills i nets, amb molta vida per a compartir! No hem de posar la felicitat en els diners, les empreses, l’èxit o les moltes coses realitzades. A vegades s’ha dit que tenir molts fills és no ser prudent, o que és una cosa totalment impossible en els nostres temps. Però el cert és que moltes famílies nombroses testimonien el contrari: se’n surten, i els seus fills són realment espavilats, perquè no reben tantes contemplacions, i perquè tenir germans és font de joia profunda i d’educació fraterna amb més horitzons i major solidaritat. A les famílies temptades de desànim envers l’educació dels fills petits i dels adolescents, sempre complexa i difícil, els hem d’animar fent-los descobrir que ja vindran temps millors, i que el que ara estan fent és una tasca fonamental. Els podem dir que la vida d’un fill és per sempre, eterna, ja que la seva ànima és immortal i Déu s’ha valgut dels seus pares per a crear-lo, educar-lo i fer-lo un fill seu. Tot el que esmercem en els petits, és valuós als ulls de Déu, el seu veritable Pare i Creador. I és important dedicar-los temps, esforç, sacrificis, i sobretot molta entrega i molt d’amor. En una família cal saber estimar, tornar a començar cada dia, perdonar-se i valorar-se entre tots. Per un fill, es fa tot. Ells ens fan centrar en el més essencial i important: l’amor!
Sé d’alguns que, a més dels fills propis, o en no tenir-ne, han acollit o adoptat algun infant orfe o abandonat. Quant de valor que té aquest amor tan gratuït. Sempre sabent i acceptant que el dret d’adopció el té l’infant, però no els futurs pares. Els infants orfes o abandonats, ja han sofert prou, i necessiten una família estable, d’un pare i una mare, que els estimin i els ajudin. I els poders públics han de facilitar amb mesures concretes que un infant sempre sigui ajudat i acollit. Només així revertirem la decrepitud demogràfica. Estimem la vida. Valorem l’esforç de tants pares, avis i familiars que fan molt pels petits. I adonem-nos que els infants ens fan mirar el futur amb esperança. Sense ells, no hi hauria futur.