Aquest diumenge, proper a la solemnitat de Sant Josep, Custodi del Crist, sempre preguem i ajudem els nostres Seminaris, perquè sabem que són el cor de la Diòcesi. Al Seminari de La Seu, al Seminari Major Interdiocesà de Barcelona i a les Facultats de Filosofia i de Teologia de Catalunya, es formen els futurs pastors de la nostre Diòcesi. Avui recordem que hi ha 6 joves d’Urgell que s’estan preparant per al ministeri de servidors i pastors. Són el relleu que Déu ens envia per a tants bons capellans que ens han ajudat a la vivència de la fe cristiana, compartint de prop la vida dels nostres pobles, i teixint la fe que és l’arrel de la nostra història com a poble. Admirables i bons sacerdots que han estat testimonis de l’alegria i la felicitat que es troba quan s’anuncia l’Evangeli. «Que en són de bells, per les muntanyes, els peus del missatger de bones noves que anuncia la pau i la felicitat, que anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió: ‘El teu Déu ja regna!’» (Is 52,7).
Actualment vivim immersos en una cultura que exalta l’individualisme, l’amor de si mateix i la provisionalitat. Tothom té molta por a dir “per sempre”. Passa a les famílies, sobretot, que se’ns desfan, perquè perden el sentit de l’amor basat en un compromís irrevocable entre un home i una dona, oberts a la fecunditat inigualable que són els fills, i els avis, i els dèbils… Si la família deixa de ser lloc de l’amor veritable, acollidora de la vida, deixa d’existir l’amor en el món i se substitueix per l’egoisme, cosa terrible. I això mateix degrada totes les opcions de compromís a la vida. Per això costen avui les vocacions a l’entrega sacerdotal, a la vida consagrada i al matrimoni fidel i per sempre. En la Jornada de pregària pels seminaristes, ens adonem que en són de necessaris i de valuosos aquests joves que lliuren la seva vida, sense egoisme, per Crist i esdevenint pobres i humils segons el Crist. I tot per servir el Poble de Déu a imatge del Bon Pastor que dóna la vida per les ovelles. Necessitem tant aquests testimonis d’amor irrevocable, que no tirarà enrere!. Hem de demanar amb confiança vocacions al sacerdoci que s’entreguin per anunciar l’Evangeli de l’alegria. I remar i educar en la direcció d’una cultura de l’entrega, de l’ajuda al proïsme, de la donació sense límit ni mesura. “La mesura de l’amor és estimar sense mesura” deia St. Agustí.
Ja que l’Evangeli és font d’alegria, com diu el Papa Francesc «un evangelitzador no hauria de tenir permanentment cara de funeral. Recuperem i fem créixer el fervor, la dolça i confortadora alegria d’evangelitzar, fins i tot quan cal sembrar entre llàgrimes. I tant de bo el món actual -que busca de vegades amb angoixa, de vegades amb esperança- pugui així rebre la bona nova, no a través d’evangelitzadors tristos i desanimats, impacients o ansiosos, sinó a través de ministres de l’Evangeli, la vida dels quals irradia el fervor dels que han rebut, sobretot en si mateixos, l’alegria de Crist» (E.G. n. 10).
Encomanem les vocacions sacerdotals del present i del futur que sabem que Déu vol per a la seva Església. Estimem el nostre Seminari diocesà i acompanyem aquells que volen avui viure un amor fidel i per sempre, un amor que es testimonia i s’irradia amb joia, per ser com “un altre Crist” enmig del nostre món, i continuar, així, el seu ministeri de Sacerdot, Servent i Bon Pastor.
