Setembre és temps de reprendre el camí. Ara els dies vénen marcats per la represa de la normalitat, perquè el nou curs ja el tenim a sobre… Ens marca el curs escolar que dóna estabilitat als horaris familiars i a la vida de les comunitats cristianes i fins al discórrer dels dies al poble i a la ciutat. Les vacances s’acaben i esperem que ens hagin donat forces per continuar caminant. Ara mirem el temps que tenim al davant i que sempre és temps de gràcia, regal de Déu. Ho expressa bé St. Pau : “oblidant-me del que he deixat enrere i llançant-me tot jo cap allò que tinc al davant, corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist” (Fil 3,13-14). Sense mandres ni desànims, estiguem a punt per reprendre amb renovada esperança les programacions i activitats més habituals, i visquem-ho tot des del compromís de servir i d’estimar, perquè la fe esdevingui atraient.
Necessitem creure que l’heroisme existeix i que la gràcia de Déu el fa possible. ¿Hem conegut testimoniatges que ens encoratgen per part d’amics, de familiars, de persones que estimen i que es donen de forma generosa i a vegades heroica? Pensem en gent generosa en grau extrem: un matrimoni ja gran que s’ha animat a rebre una nena joveneta en acollida, a casa seva, i li faran de pares/avis; li han obert casa seva, i sobretot el seu cor; aquell jove que va arriscar i perdre la seva vida en un atemptat terrorista perquè va plantar cara, i altres es pogueren salvar; un matrimoni que totes les vacances les ha donades en una missió africana, perquè els qui tot l’any estan allà, poguessin descansar una mica; uns amics que tenen ja cinc fills i han anat a buscar-ne un sisè, sense por al futur; un jove que ha decidit seguir el Crist fins a les últimes conseqüències i entrarà a la comunitat formativa per ser capellà; un espòs que la seva dona ja quasi no el coneix per causa d’una malaltia degenerativa, però ell cada dia hi és, sempre al seu costat, amb un amor purificat i servicial; i aquella mare que no ha tingut vacances, que assumeix l’estigma del fill a la presó i cada setmana va a visitar-lo encara que ell no sempre li ho agraeix, però ella és fidel. I així molts casos d’heroismes callats, lluminosos, que no surten als noticiaris però que revelen el millor de la humanitat. I Déu està sostenint, recreant, vetllant aquestes vides entregades… perquè Déu és amor!
¿I si tots féssim alguna cosa més del que sembla just i equitatiu de fer? Hi ha gent generosa, que per Jesús fa coses, pren compromisos, que semblen bogeries. Hauríem de ser gent arriscada a causa de l’Evangeli. N’hi ha molts, més dels que ens pensem. “El Regne de Déu és enmig vostre” (Lc 17,21). I jo ¿no estimaré una mica més, no em sacrificaré un xic més, no donaré una mica del meu temps als qui m’envolten, a la parròquia, al poble, als altres, en la multitud de coses que puc fer i que he de fer? ¿Què ha de significar per a mi estimar com Jesucrist ens estima, amb obres i de veritat? ¿Quines conversions i quins creixements m’urgeix la meva fe?
Tenim un curs per endavant, i sabem que Déu sempre és a prop nostre. Se’ns avança amb el seu amor. Estimar és acollir aquest amor que per l’Esperit Sant habita ja en nosaltres, i fer-lo fructificar. Tots podem viure el do de l’amor. Tots podem estimar més i millor, vivint en el seu amor. Ens cal anar més lluny, sempre molt més lluny, del que ja hem fet. Bona represa del curs!
