La Pasqua és el nucli de la fe i el centre de tota la vida cristiana. El sepulcre buit i les aparicions del Crist Ressuscitat, mostrant les seves ferides, són el fonament de la fe cristiana. La Vetlla Pasqual ens orienta en el camí de la nostra vida, i ens revela que Crist és llum i és Paraula viva. La Vetlla és memòria de les accions de Déu envers el seu Poble, envers el seu Fill i envers nosaltres. Associats a Crist pel baptisme, amb una vida “espiritual” enmig del món, i alimentats amb el Cos i la Sang del Ressuscitat, hem estat recreats a imatge seva i fets Cos seu. Donem-ne gràcies amb humilitat.
La fe és un encontre que canvia la vida, un esdeveniment transformador: “No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per l’encontre amb un esdeveniment, amb una Persona, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva”, ensenya Benet XVI a la seva primera encíclica. Els cristians recordem l’acció de Déu que és salvació i és gràcia, i hem experimentat l’amor dels uns pels altres, que prové de Déu en Jesucrist. Recordem experiències de trobament i d’amor, el goig de tenir fe, de ser membres de l’Església, de poder testimoniar Crist i transformar el món vivint les Benaurances.
Tot creient està cridat a redescobrir durant la Psqua l’alegria de creure i tornar a trobar l’entusiasme de comunicar la fe. Una fe professada, celebrada, viscuda i resada. Cerquem renovar la nostra conversió perquè sigui ben autèntica i rejovenir el nostre testimoniatge, per ser més creïbles, amb un estil de vida que intensifiqui la caritat que neix de la fe en el Ressuscitat. “La fe creix i s’enforteix creient”, diu St. Agustí. Si no professem amb valentia Jesucrist, ens convertirem en una ONG pietosa, però que no és l’esposa del Senyor. Si caminem, edifiquem i confessem sense la creu, no som deixebles del Senyor. I el Papa Francesc insisteix que “Crist és la referència fonamental, el cor de l’Església”. Ens cal confiar en la misericòrdia infinita de Déu, la Roca que fonamenta la nostra esperança, i la biga mestra de la fe, sense “tenir temor de la bondat, de la tendresa. Cal caminar junts, sense cansar-nos, en la confiança, en la tendresa i en la bondat”. I apropar-nos a la gent, tenint cura dels més febles i necsssitats.
La Pasqua ens anima a caminar des del Crist Ressuscitat, essent testimonis del seu amor crucificat, tenint la mirada fixa en el seu rostre lluminós. Tota l’acció pastoral de l’Església s’ha d’orientar vers una experiència de fe sòlida, que faci florir la santedat, en la línia del Concili Vaticà II (LG 5), que ensenya la vocació universal a la santedat. No acontentar-se amb la mediocritat, sinó assumir ideals elevats: oració, vivència del diumenge, eucaristia, reconciliació, escoltar, viure i anunciar la Paraula; i en tot caritat exemplar. Així sorgirà una nova evangelització. Estem invitats a ser més contemplatius i no purament actius. Amb estil sinodal, que uneix esforços i experiència, a les parròquies i a la Diòcesi. Que no forgem estructures sense ànima sinó que cultivem una espiritualitat de la comunió que és do de Déu i és relació fraterna. Així serem l’Església que és expressió de l’amor concret de Déu en les més variades situacions de sofriment i d’indigència. Una Església pobra, misericordiosa i missionera. Que surt d’ella mateixa i no és clericalitzada, amb pastors propers a la gent. Jesucrist és la Porta sempre oberta. Ell ens donarà un nou impuls apostòlic, animats i sostinguts per la confiança en la presència de Crist i en la força de l’Esperit Sant.
