La Pasqua es va acostant. Quaresma, temps «fort» de pregària, dejuni i atenció als necessitats, ofereix a tot cristià la possibilitat de preparar-se a la Pasqua fent un seriós discerniment de la pròpia vida, confrontant-se de manera especial amb la Paraula de Déu, que il·lumina l’itinerari quotidià dels creients, i amb el criteri clau d’autenticitat cristiana, que és l’amor, i l’amor concret als pobres, amb la tradicional almoina penitencial.
La nostra època està influenciada, lamentablement, per una mentalitat particularment sensible a les temptacions de l’egoisme, sempre disposat a ressorgir en l’ànim humà. Tant en l’àmbit social, com en el dels mitjans de comunicació, la persona està sovint assetjada per missatges insistents que, obertament o solapada, exalten la cultura de l’efímer i l’hedonístic. Tot i que no falta una atenció als altres, a les calamitats ambientals, com el terrible terratrèmol del febrer passat, les guerres o altres emergències, generalment no és fàcil desenvolupar una cultura de la solidaritat i de compartir. El diable ens allunya del proïsme i ens tanca en el nostre egoisme. L’esperit del món altera la tendència interior a donar-se als altres desinteressadament i impulsa a satisfer els propis interessos particulars. S’incentiva cada cop més el desig d’acumular béns. Però Jesús ja des de l’inici de la Quaresma ens ajuda a vèncer el maligne: “Ves-te’n d’aquí, Satanàs! L’Escriptura diu: ‘Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol’” (Mt 4,11).
L’esforç del cristià per promoure la justícia, el seu compromís de defensar els més febles, la seva acció humanitària per procurar l’aliment a qui no en té, per curar els malalts i prestar ajuda en les diverses emergències i necessitats, s’alimenta del particular tresor d’amor inesgotable que és el lliurament total de Jesús al Pare. El creient se sent impulsat a seguir les petjades de Crist, que, en perfecta adhesió a la voluntat del Pare, es va desposseir i humiliar a si mateix (cf. Fil 2,6ss), lliurant-se a nosaltres amb un amor desinteressat i total, fins a la creu. Des del Calvari es difon de manera eloqüent el missatge de l’amor a tothom, i a tota època, i a tot lloc.
Hem de difondre i testimoniar l’Evangeli de la caritat a tot arreu, ja que la vocació a la caritat representa el cor de tota autèntica evangelització, i és el criteri-clau d’autenticitat cristiana. “Els seguidors de Jesús es reconeixen per la proximitat als pobres, als petits, als malalts i als presos, als exclosos i als oblidats, a qui està privat d’aliment i de roba”, destaca el Papa Francesc. I afirma que aquest és el criteri-clau d’autenticitat cristiana, “no essent una tasca per a pocs” sinó la missió de tota l’Església. La fe, l’esperança i l’amor ens empenyen necessàriament cap a aquesta preferència pels més necessitats, que va més enllà de la pura necessària assistència. Implica de fet, caminar junts, deixar-se evangelitzar per ells, que coneixen bé el Crist sofrent, deixar-se “contagiar” per la seva experiència de la salvació, de la seva saviesa i creativitat. Compartir amb els pobres vol dir enriquir-se mútuament. I, si hi ha estructures socials malaltes que els impedeixen somiar per al futur, hem de treballar plegats per curar-les, per canviar-les.”