Nou curs, do renovat de la misericòrdia de Déu

Celebrant l’Any sant de la misericòrdia ens convé refer forces per recomençar amb alegria i cor renovat les realitats de la vida diària. Acabant l’estiu, tots ja hem retornat o anem tornant a la normalitat de l’escola dels petits i els joves, del treball i de la vida quotidiana, sovint amb els problemes amb què vam acabar… Ens podríem desanimar o deprimir. Costa, potser, tornar a començar, tornar a programar les activitats comunitàries… Alguns ho faran amb resignació perquè no hi ha altre remei; d’altres potser com un acte rutinari. També hi ha la il·lusió dels joves, dels infants: els estudis, els amics, l’estrena d’un nou curs, les coses que estan per venir… I Déu sempre està sembrant dins nostre el seu amor misericordiós, constantment ens està enviant a servir els més necessitats, recentrant-nos en l’amor i no pas en les nostres petites misèries. Ell espera molt de cadascú de nosaltres, dels talents que ens ha confiat, i ens ajudarà amb la seva gràcia per fer-los fructificar. Ell vetlla els nostres camins i ens espera, com el Pare del fill pròdig i el fill gran, per omplir-nos dels seus dons, per refer-nos i perquè no dubtem mai que tot el que és seu, és també nostre, i que Ell sempre és amb nosaltres.

Més enllà, però, dels estats d’ànim us convido a tenir una mirada fonda, reflexiva, sobre el temps i la vida. I entorn d’aquests pensaments hi giren una colla d’interrogants sobre com visc i gasto la vida: què faig? què val la pena del meu viure? Com estimo? Com acullo la misericòrdia del Pare celestial en aquest any jubilar i com la miro d’exercir envers els qui tinc a prop, amb obres i de veritat?

Els creients, davant el temps i el nou curs que hem iniciat, també ens podem fer una pregunta molt personal: què espera Déu de mi? Per a respondre-hi, no estem a les fosques. Tenim el Crist que, com en el camí d’Emaús, ens acompanya i ens parla al cor. Ens parla a través de les Escriptures, quan partim el Pa eucarístic i a través de la vida, dels germans, dels pobres, dels esdeveniments… Si el temps és ple de la presència de Déu, el temps esdevé un veritable do de Déu que cal saber acollir, aprofitar, gaudir, agrair… És bonica la pregària dels deixebles: “Queda’t amb nosaltres, Senyor, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar” (Lc 24,29). Com en les antigues témpores d’acció de gràcies i de petició, en record de quan la sembra dels camps marcava la vida de tothom, i especialment al nostre món rural, l’Església ens anima novament a fer acció de gràcies pels dons rebuts, a suplicar per tot allò que necessitarem en endavant i a convertir-nos per tot el que va quedar per fer o que vam fer mal fet. I l’amor de Déu ens transforma.

L’arribada d’un nou curs l’hem de veure com un temps propici que Déu ens envia perquè l’aprofitem. Un do de gràcia, una oportunitat de creixement i de donar glòria a Déu. Convé que sigui una oportunitat nova per a créixer en el camí de la fe, per a viure compromesament la nostra vida: al si de la família, de la comunitat cristiana, de la vida del poble i ciutat. Cadascú sabent que està cridat a acollir i a fer fructificar els “talents” que Déu li ha posat a les mans. I “vivint sempre contents en el Senyor” (Fil 4,4) amb l’Eucaristia com a aliment per al camí de la vida, fins al trobament definitiu amb el Senyor. “Canta i camina” recomanava Sant Agustí, i són dues actituds fonamentals: l’alegria i la perseverança en el camí de la vida.

Compartir