Missatge del Sant Pare Francesc per a la XXVI Jornada Mundial del Malalt.
11 de febrer de 2018.
Mater Ecclesiae: «Aquí tens el teu fill… Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva» (Jn 19,26-27)
Estimats germans i germanes:
L’Església ha de servir sempre els malalts i els qui els cuiden amb renovat vigor, en fidelitat al mandat del Senyor (cf. Lc 9,2-6; Mt 10,1-8; Mc 6,7-13), seguint l’exemple molt eloqüent del seu Fundador i Mestre.
Aquest any, el tema de la Jornada del Malalt s’inspira en les paraules que Jesús, des de la creu, dirigeix a la seva mare Maria i a Joan: «Aquí tens el teu fill… Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva» (Jn 19,26-27).
1. Aquestes paraules del Senyor il·luminen profundament el misteri de la Creu. Aquesta no representa una tragèdia sense esperança, sinó que és el lloc on Jesús mostra la seva glòria i deixa les seves últimes voluntats d’amor, que es converteixen en les regles constitutives de la comunitat cristiana i de la vida de tot deixeble.
En primer lloc, les paraules de Jesús són l’origen de la vocació materna de Maria vers la humanitat sencera. Ella serà la mare dels deixebles del seu Fill i tindrà cura d’ells i del seu camí. I sabem que la cura materna d’un fill o d’una filla inclou tots els aspectes de la seva educació, tant els materials com els espirituals.
El dolor indescriptible de la creu traspassa l’ànima de Maria (cf. Lc 2,35), però no la paralitza. Al contrari, com a Mare del Senyor comença per a ella un nou camí d’entrega. A la creu, Jesús es preocupa per l’Església i per la humanitat sencera, i Maria està cridada a compartir la mateixa preocupació. Els Fets dels Apòstols, en descriure la gran efusió de l’Esperit Sant per Pentecosta, ens mostren que Maria va començar la seva missió en la primera comunitat de l’Església. Una tasca que no s’acaba mai.
2. El deixeble Joan, el deixeble estimat, representa l’Església, poble messiànic. Ell ha de reconèixer Maria com la seva pròpia mare. I en reconèixer-la, està cridat a acollir-la, a contemplar en ella el model del discipulat i també la vocació materna que Jesús li ha confiat, amb les inquietuds i els plans que comporta: la Mare que estima i genera fills capaços d’estimar segons el manament de Jesús. Per tant, la vocació materna de Maria, la vocació de cuidar els seus fills, es transmet a Joan i a tota l’Església. Tota la comunitat dels deixebles està involucrada en la vocació materna de Maria.
3. Joan, com a deixeble que ho va compartir tot amb Jesús, sap que el Mestre vol conduir tots els homes a la trobada amb el Pare. Ens ensenya com Jesús va trobar moltes persones malaltes en l’esperit, perquè estaven plenes d’orgull (cf. Jn 8,31-39) i malaltes en el cos (cf. Jn 5,6). A totes els va donar misericòrdia i perdó, i als malalts també guarició física, un signe de la vida abundant del Regne, on s’eixuga cada llàgrima. Com Maria, els deixebles estan cridats a tenir cura els uns dels altres, però no exclusivament. Saben que el cor de Jesús està obert a tots, sense excepció. Cal proclamar l’Evangeli del Regne a tothom, i la caritat dels cristians s’ha de dirigir a tots els necessitats, simplement perquè són persones, fills de Déu.
4. Aquesta vocació materna de l’Església vers els necessitats i els malalts s’ha concretat, en la seva història bimil·lenària, en una rica sèrie d’iniciatives a favor dels malalts. Aquesta història de dedicació no s’ha d’oblidar. Continua avui a tot arreu. En els països on existeixen sistemes sanitaris públics i adequats, el treball de les congregacions catòliques, de les diòcesis i dels seus hospitals, a més de proporcionar una atenció mèdica de qualitat, procura posar la persona humana en el centre del procés terapèutic i realitzar la investigació científica en el respecte de la vida i dels valors morals cristians. En els països on els sistemes sanitaris són inadequats o inexistents, l’Església treballa per oferir a la gent la millor atenció sanitària possible, per eliminar la mortalitat infantil i eradicar algunes malalties generalitzades. A tot arreu procura cuidar, fins i tot quan no pot guarir. La imatge de l’Església com un «hospital de campanya», que acull tots els ferits per la vida, és una realitat molt concreta, perquè en algunes parts del món, només els hospitals dels missioners i de les diòcesis brinden l’atenció necessària a la població.
5. La memòria de la llarga història de servei als malalts és motiu d’alegria per a la comunitat cristiana i especialment per aquells que realitzen aquest servei en l’actualitat. No obstant això, cal mirar el passat sobretot per deixar-se enriquir per ell. Hem d’aprendre d’ell: la generositat fins al sacrifici total de molts fundadors d’instituts al servei dels malalts; la creativitat, impulsada per la caritat, de moltes iniciatives portades a terme al llarg dels segles; el compromís en la investigació científica, per a proporcionar als malalts una atenció innovadora i fiable. Aquest llegat del passat ajuda a projectar bé el futur. Per exemple, ajuda a preservar els hospitals catòlics del risc d’una mentalitat empresarial, que a tot el món intenta que l’atenció mèdica caigui en l’àmbit del mercat i acabi descartant els pobres.
La intel·ligència organitzativa i la caritat requereixen més aviat que es respecti la persona malalta en la seva dignitat i se la posi sempre en el centre del procés de la guarició. Aquestes han de ser les orientacions també dels cristians que treballen en les estructures públiques i que, pel seu servei, estan cridats a donar un bon testimoni de l’Evangeli.
6. Jesús va entregar a l’Església el seu poder de guarir: «Els senyals que acompanyaran els qui hauran cregut seran aquests: […] imposaran les mans als malalts, i es posaran bons» (Mc 16,17-18). Als Fets dels Apòstols, llegim la descripció de les guaricions realitzades per Pere (cf. Ac 3,4-8) i Pau (cf. Ac 14,8-11). La tasca de l’Església, que sap que ha de mirar els malalts amb la mateixa mirada plena de tendresa i compassió que el Senyor, respon a aquest do de Jesús. La pastoral de la salut continua essent, i sempre serà, una missió necessària i essencial que cal viure amb un ímpetu renovat tant en les comunitats parroquials com en els centres d’atenció més excel·lents. No podem oblidar la tendresa i la perseverança amb les que moltes famílies acompanyen els seus fills, pares i familiars, malalts crònics o discapacitats greus. L’atenció brindada en la família és un testimoni extraordinari d’amor per la persona humana que cal recolzar amb un reconeixement adequat i amb unes polítiques apropiades. Per tant, metges i infermers, sacerdots, consagrats i voluntaris, familiars i tots aquells que es comprometen en l’atenció als malalts, participen en aquesta missió eclesial. Es tracta d’una responsabilitat compartida que enriqueix el valor del servei diari de cadascú.
7. A Maria, Mare de la tendresa, volem confiar-li tots els malalts en el cos i en l’esperit, perquè els sostingui en l’esperança. Li demanem també que ens ajudi a acollir els nostres germans malalts. L’Església sap que necessita una gràcia especial per estar a l’alçada del seu servei evangèlic d’atenció als malalts. Per això, unim-nos tots en una súplica insistent adreçada a la Mare de Déu, perquè cada membre de l’Església visqui amb amor la vocació al servei de la vida i de la salut. Que la Verge Maria intercedeixi per aquesta XXVI Jornada Mundial del Malalt, ajudi les persones malaltes a viure el seu sofriment en comunió amb el Senyor Jesús i sostingui els qui les cuiden. A tots, malalts, agents sanitaris i voluntaris, imparteixo de cor la Benedicció Apostòlica.
Vaticà, 26 de novembre de 2017.
Solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el Món.