«He quedat meravellat en conèixer l’heroisme admirable dels vostres companys i germans; edificat de la fermesa, constància i dignitat de molts, en sofrir un martiri més llarg i potser no menys gloriós. És un patrimoni preuadíssim el que uns i altres ens han llegat», escrivia el cardenal Vidal i Barraquer, des de l’exili el 1937. Setanta anys després d’aquell esgarrifós període històric, l’Església ha beatificat un grup nombrós d’aquells «companys i germans» assassinats durant una veritable persecució religiosa, comparable a les altres persecucions de cristians al segle XX, un segle al qual A. Riccardi ha qualificat com «el segle dels màrtirs», des dels gulags soviètics fins als camps de concentració nazis, amb el genocidi armeni i la persecució mexicana.
Aquest diumenge l’Església diocesana s’aplega a Montgai per donar gràcies a Déu pels 10 fills del nostre Bisbat beatificats, dos del mateix poble de Montgai Mn. Pau Segalà i el seu germà carmelita P. Francesc de l’Assumpció, que es van lliurar a la mort en el lloc de la seva mare i un germà que volien matar, si ells no s’entregaven. Avui reconeixem i honorem com a «màrtirs» intercessors, «testimonis de Jesucrist», aquells qui foren morts sense compassió ni garanties legals de cap mena, turmentats i la immensa majoria assassinats sense judici previ. N’hi havia prou que fossin capellans, religiosos o laics cristians notoris: aquest era el seu únic crim. És per això, sense cap motivació política, que l’Església els declara beats intercessors i exemples nostres, i inscriu el seu nom en el martirologi cristià. En beatificar-los, l’Església fa una lectura creient de la seva mort i vol mostrar que, malgrat que podia semblar que la seva vida fracassava, arrabassada per una mort cruel, en aquelles morts hi resplendia la força i la vida de Jesucrist, el primer màrtir, que donà la seva vida per amor, a la Creu. «Morir per Crist és viure, amics meus!», deia ple de fe St. Jaume Hilari Barbal, germà de La Salle fill d’Enviny en ser afusellat el 1937. Tots aquells màrtirs són exemples de pau i de perdó, de fidelitat i de compassió per a tothom, especialment per als seus botxins. I d’ells hem d’aprendre a estimar els morts de tots cantons, els sofriments a totes bandes d’aquella contesa incivil, i a saber oferir el perdó i la reconciliació definitius, que tant necessitem.
El judici històric sobre aquells anys convulsos demana una reflexió més profunda que la generalització esbiaixada que alguns n’han fet. El Papa Joan Pau II, que va convidar tota l’Església a una purificació de la memòria en l’inici del tercer mil•lenni, volia que l’Església confiés «la investigació sobre el passat a la pacient i honesta reconstrucció científica, lliure de prejudicis de tipus confessional o ideològic, tant pel que respecta a les atribucions de culpa que se li fan, com respecte als danys que ella mateixa ha patit». En aquest sentit, l’Església a Catalunya fa molt de temps que reflexiona sobre aquest període i els bisbes catalans ja afirmàvem a la Carta pastoral del 2011, Al servei del nostre poble: «Som conscients de les mancances i els errors que, com a membres de l’Església, hàgim pogut cometre en un passat més o menys llunyà, i humilment en demanem perdó; però alhora som també conscients del paper insubstituïble que ha tingut l’Església i el cristianisme en la història mil•lenària de Catalunya» (n. 22). Hem d’estimar la memòria dels màrtirs i entendre, com deia el cardenal Vidal i Barraquer, que són «un patrimoni preuadíssim» no només per als catòlics, sinó també per a tots els homes i dones de bona voluntat, que professen sentiments de veritable justícia i reconciliació històrica.
