Més de 150 persones han omplert la sala del Centre de Congressos d’Andorra la Vella per assistir a la conferència quaresmal organitzada per l’Arxiprestat de les Valls d’Andorra, a càrrec del filòsof i teòleg Francesc Torralba, titulada “Somiar desperts. Esperança versus desencís”.
Durant la seva intervenció, Torralba va reflexionar sobre el sentit de l’esperança en un món marcat per la incertesa i les adversitats. Recordant l’expressió de la “nit obscura” de Sant Joan de la Creu, va afirmar que no hi ha vida humana sense contrarietats i que, davant de determinades situacions, la persona pot tenir la impressió que no se’n sortirà. En aquests moments, va subratllar: “l’esperança esdevé imprescindible per afrontar les dificultats“.
Torralba va començar distingint l’esperança d’altres conceptes amb els quals sovint es confon. En primer lloc, va diferenciar-la de l’espera: mentre que l’espera és passiva, l’esperança és una força dinàmica que implica acció, compromís i vinculació. Tampoc no és, va dir, un optimisme ingenu ni una simple expectativa fruit d’un càlcul racional. L’esperança, va explicar, es fonamenta més en la possibilitat que en la probabilitat i es projecta cap al futur com una confiança que permet caminar malgrat la incertesa.
En aquest sentit, va recordar que la tradició filosòfica i teològica ha reflexionat profundament sobre aquesta virtut. Citant Sant Tomàs d’Aquino, Torralba va assenyalar que “l’esperança és una virtut orientada al futur, mentre que davant del passat hi ha el perdó“. També va evocar les paraules del poeta lleidatà Màrius Torres, que definia l’esperança com “una flor tan minúscula però tenaç”.
La conferència va insistir també en la dimensió comunitària de l’esperança. Segons Torralba, “els horitzons difícils només es poden assolir en comunitat, amb temps, paciència, imaginació i creativitat per saber veure possibilitats allà on aparentment no n’hi ha“. Per il·lustrar aquesta tensió entre desesperació i esperança, va contraposar simbòlicament dues obres d’art: El crit d’Edvard Munch i Esperança II de Gustav Klimt. També va remarcar que l’esperança és un valor transversal, necessari per a tothom, que actua com un “nutrient espiritual”. Davant la fragilitat i els límits de la condició humana, la humilitat i la confiança esdevenen claus per continuar avançant.
