Comença un nou curs pastoral. Us demano que tots posem la nostra esperança novament en l’acció poderosa de Déu, sempre callada i misteriosa, però sempre eficaç. “Sense Ell no podríem fer res” (cf. Jo 15,5). És en Ell, per tant, en qui confiem a l’hora de recomençar la vida pastoral de les parròquies i de la Diòcesi, recordant que Jesús ens diu: “Sortí el sembrador a sembrar…” (Mt 13,3). Tindrem canvis en les dedicacions a les parròquies, recomençarem la catequesi i l’esplai, tindrem reunions de programació pastoral, trobades de formació diocesanes i per arxiprestats, la vivència del diumenge, caritat i solidaritat des de Càritas, Mans Unides i Missions, dedicació als malalts, vida sacramental i espiritual, formació permanent, sinodalitat viscuda, ens ajudarem més entre parròquies… Nosaltres novament “sortirem a sembrar”, com ens demana la paràbola, confiant en el Senyor que tot ho pot, i pregant pel treball pastoral d’aquest nou curs, perquè sigui fet segons l’estil del Bon Pastor, i amb esperança confiada que les llavors que sembrarem, Déu les farà germinar com i quan Ell voldrà, i en els que Ell voldrà i les sabran acollir… Nosaltres “som servents sense cap mèrit, que fem només el que havíem de fer” (Lc 17,10).
Hem de creure més en la nostra vocació i missió tan apassionants. Ens ho recorda el Papa Francesc: “En un món en transformació, cal una Església renovada i transformada per la contemplació i pel contacte personal amb Crist, per la força de l’Esperit. És l’Esperit de Crist, la font de la renovació, la que ens fa trobar nous camins, nous mètodes creatius, noves formes d’expressió per a l’evangelització del món actual”, amb el coratge d’”arribar a totes les perifèries que tenen necessitat de la llum de l’Evangeli” (cf. Ev. gaudium 21). No ens podem entretenir ni en les nostres debilitats, ni en tantes raons que sempre hi ha per al desànim, que paralitzen el testimoniatge i la proclamació de l’Evangeli.
El que cal primer en sortir a sembrar pastoralment és abandonar els prejudicis sobre les persones, sobre les forces que tenim, sobre les greus dificultats del nostre temps i de l’ambient anticristià. Cal sortir de nosaltres mateixos, anar on viu la gent, sortir dels ambients massa confortables, i renovar l’estil pastoral en el que convingui… Els temps reclamen una audàcia nova en la tasca evangelitzadora. I confiar que tots ho necessiten, ja que la nostra llavor és molt bona, és Crist mateix. Deixem que l’Esperit Sant ens sorprengui un cop més. Ell mourà els cors dels qui potser ens semblen irreductibles i tancats. No donem res ni ningú per perdut, per inútil, en ordre a anunciar-li l’Evangeli.
Prenguem alhora consciència que som pobres i febles, i que caldrà sempre l’ajuda de Déu. Ell ens alliberarà de la set d’èxit immediat i visible, ens salvarà de les pors que paralitzen, de l’orgull que ens tanca, de les desavinences i crítiques que tot ho fan estèril… Estimem-nos i estimem tothom! Siguem humils. Cerquem el que ens uneix, el que hi ha de positiu en cada persona, el seu desig de felicitat i de salvació… Potser en el futur veurem grans canvis i millores en aquells que ara només ens critiquen o fugen. Cal que ens animem a donar un salt qualitatiu en la dedicació evangelitzadora a la nostra Diòcesi. N’hi ha molts que esperen que els anunciem el Crist, i “l’amor de Crist ens urgeix!” (2Co 5,14).
11 de setembre
