La Constitució apostòlica Praedicate evangelium (Prediqueu l’evangeli), promulgada pel Papa Francesc el 19 de març de 2022, és el text legislatiu que reforma la composició i competències dels diferents Dicasteris i altres organismes que conformen ,la Cúria romana . La seva redacció va durar 9 anys i va entrar en vigor el passat 5 de juny de 2022, derogant i substituint la normativa precedent de 1988, Pastor Bonus, de Joan Pau II. Convé que, encara que sigui resumidament, sigui coneguda per tot el Poble de Déu.
Defineix la Cúria romana com “la institució de la qual el Romà Pontífex es val ordinàriament en l’exercici del seu suprem ofici pastoral i la seva missió universal al món” (art. 3). Així mateix, precisa que “està composta per la Secretaria d’Estat, els Dicasteris i altres organismes, tots jurídicament iguals entre si” (12). Tracta de la promulgació, publicació i vigència, i en els continguts distingeix: la Cúria romana, el rol dels laics i l’estructura de la Cúria romana. Es canvia la nomenclatura dels departaments de la cúria que anteriorment s’anomenaven congregacions o consells pontificis i que passen a anomenar-se Dicasteris. També se’n canvia l’ordre.
Al text es creuen diversos llenguatges: teològic, eclesiològic, espiritual, pastoral i, sobretot, a partir del tercer capítol, el jurídic i organitzatiu. Consta d’un preàmbul, seguit dels principis i criteris. S’afirma que predicar l’Evangeli passa per donar testimoni -de paraula i obra- de la misericòrdia que la mateixa comunitat cristiana va rebre gratuïtament, a exemple del Senyor i el Mestre, rentant els peus als seus deixebles. Això vol dir que l’Església està cridada a inserir-se a la vida quotidiana, escurçant les seves distàncies, assumint la vida humana i tocant la carn sofrent de Crist en el poble.
Són importants els passatges dedicats a la conversió missionera de tota l´Església, misteri de comunió; o sobre la sinodalitat, viscuda i entesa com a “escolta mútua” entre “Poble fidel, Col·legi Episcopal i Bisbe de Roma”. I, igualment, sobre els bisbes, dels quals es diu que representen les seves Esglésies respectives “i tots, juntament amb el Papa, representen l’Església universal en un vincle de pau, d’amor i d’unitat” (6). És necessari incrementar la potencialitat de les Conferències Episcopals, que constitueixen actualment un dels mitjans més significatius d’expressió i servei a la comunió eclesial. Envers elles, la Cúria no ha d’actuar interposant-s’hi (9), sinó servint-les (8). Hi ha dos punts destacats: el referit a la capacitat governativa i magisterial del laïcat i, sobre la reforma de la Cúria i la seva estreta vinculació amb allò que el Papa entén i promou com a “conversió del Papat”. Al Preàmbul (10), s’afirma que s’ha de “preveure la implicació dels laics, fins i tot en funcions de govern i responsabilitat”. “Qualsevol fidel pot presidir un Dicasteri o un Organisme” (5), tenint en compte que “cada institució curial compleix la seva missió en virtut de la potestat rebuda del Romà Pontífex, en nom del qual opera amb potestat vicària en l’exercici del seu servei primacial ”. Es fonamenta “la participació del laïcat a la direcció de l’Església”, no en el ministeri ordenat, sinó al sacerdoci de Crist (cf. LG 10).
21 d’agost de2022