Amb la festa del Baptisme del Senyor, que és la manifestació de Déu i del seu Amor en la persona de l’home Jesucrist, Salvador de tots els homes i dones del món, concloem el joiós temps litúrgic de Nadal i Epifania. I Jesús, “el Fill estimat en qui el Pare es complau”, ens revela l’Evangeli de la família, que ens fa feliços i que volem testimoniar al nostre món perquè retrobi la pau.
El Papa Benet XVI posava en relleu el 2008 que és en la família on s’aprèn a viure la pau. Per tant, qui afebleixi la família afeblirà també i danyarà la pau. La primera forma de comunió entre les persones és la que l’amor suscita entre un home i una dona decidits a unir-se establement per a construir junts una nova família. També els pobles de la terra estan cridats a establir entre si relacions de solidaritat i de col·laboració, com correspon als membres de l’única família humana. En una vida familiar sana, segons el Papa, s’experimenten alguns elements essencials de la pau: la justícia i l’amor entre germans, la funció de l’autoritat i la tendresa manifestades pel pare i la mare, el servei afectuós envers els membres més febles i dependents, perquè són petits, ancians o malalts; l’ajuda mútua en les necessitats de la vida, l’acolliment de l’altre; perdonar i recomençar; béns i talents posats en comú, i solidàriament compartits. Tot això és la pau. Per tant cal valorar la família com la primera i insubstituïble educadora de la pau. No ha de sorprendre, doncs, que es consideri particularment intolerable la violència comesa dintre de la família, amb l’ésser humà en formació en el niu matern, o amb la violència domèstica o el tracte injust o abusiu entre els membres d’una família.
El llenguatge familiar és un llenguatge de pau; a ell és necessari recórrer sempre per a no perdre el vocabulari de la pau. En la inflació de llenguatges actual, la societat no pot perdre la referència a aquesta “gramàtica” que tot nen aprèn dels gestos i mirades de la mare i del pare, abans fins i tot que de les seves paraules. I per això qui obstaculitza la institució familiar, fa que la pau de tota la comunitat, nacional i internacional, sigui fràgil, perquè afebleix el que, de fet, és la principal constructora de la pau. “Tot el que contribueix a afeblir la família fundada en el matrimoni d’un home i una dona, el que directament o indirecta dificulta la seva disponibilitat per a l’acollida responsable d’una nova vida, el que s’oposa al seu dret a ser la primera responsable de l’educació dels fills, és un impediment objectiu per al camí de la pau”.
La família necessita l’estabilitat i la fidelitat del matrimoni. El Papa Francesc el 2014 deia que “és important preguntar-nos si és possible estimar-se ‘per sempre’ en el matrimoni. Hi ha por a prendre decisions definitives, per a tota la vida, perquè sembla impossible… És una mentalitat que porta a pensar a estar junts només fins que ens duri. Però, què entenem per ‘amor‘? ¿Només un sentiment, una condició psicofísica que no és sòlida? “Si l’amor és una relació -diu el Papa-, aleshores és una realitat que creix, com una casa. I la casa s’edifica en companyia, no sols! La família neix d‘aquest projecte d’amor que vol créixer: que sigui lloc d‟afecte, d‟ajuda, d’acollida, d‟esperança”. Necessitem famílies que durin i obertes a la vida. I necessitem protecció dels legisladors i dels governants, però també acceptació i valoració social.
