Pugem espiritualment a Núria en aquest diumenge, com a pelegrins! S’hi escau la festa de la Mare de Déu de Núria, Patrona principal del nostre Bisbat d’Urgell. Des de totes les contrades del Bisbat agraïm amb cor de fills i venerem amb amor la nostra Mare i Patrona, entronitzem-la a les nostres famílies, perquè les protegeixi i les faci fecundes de bones obres, i demanem-li que beneeixi tot Catalunya amb el do de la pau i la concòrdia.
“«Aquí tens el teu fill… Aquí tens la teva mare”, li digué Jesús al deixeble estimat, “i d’aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva” (Jn 19,26-27). Tenim la Verge Maria, la Mare del Senyor Jesús, sota l’advocació de Núria, com a Patrona des de 1956, i des de 2014 el seu Santuari ha estat honorat pel Papa Francesc amb el títol de Basílica Menor. L’Evangeli ens urgeix a estimar-la, a “tenir-la per Mare” i a “acollir-la” a casa nostra, amb fe i alegria espiritual. Qui l’acull, no perdrà mai la seva protecció i ajuda. I en comptes de pensar que nosaltres l’acollim a Ella, creiem que és Ella qui ens acull, i ens guarda sota el seu mantell misericordiós i protector. Gràcies a Maria, al seu sí en l’Encarnació, Ella va concebre Jesús, per obra de l’Esperit Sant, i Ell ens pogué redimir i omplir de benediccions des de dins de la natura humana: “Quan el temps arribà a la seva plenitud, Déu envià el seu Fill, nascut d’una dona, nascut sota la Llei, per rescatar els qui vivien sota la Llei, perquè obtinguéssim ja la condició de fills” (Ga 4,4). I no hi res de més gran que ser fills de Déu.
Des del bell Santuari situat a 2.000 metres d’altitud, Maria protegeix els pastors i els ramats, la vida dels muntanyencs i de forma especial les famílies que desitgen ser fecundes en vida d’amor i en fills, i a tots beneeix amb la fecunditat de les bones obres. Aquell ermità Sant Gil, vingut d’Orient al segle VII, i que després s’instal·là al país occità, Sant Gèli o Saint Gilles-du-Gard, on reposen les seves restes venerades, ens predicà l’Evangeli i ens modelà, segons la tradició, la imatge de Maria. Fou amagada i després retrobada al segle XI, amb els 3 símbols de Núria que Sant Gil forjà: la campana, l’olla i la creu.
La campana és símbol de la veu de Déu, que ens fa enlairar els cors i ens crida a l’oració; que convoca el poble sant a l’assemblea dominical i ens acompanya al llarg de la vida, ritmant les nostres activitats i esdeveniments vitals. L’olla és signe dels àpats gratuïts de germanor, on tot es comparteix; ens remet a l’Eucaristia, l’aliment de Vida eterna; i ens esperona a la solidaritat envers els pobres i els necessitats, amb els quals s’identifica el mateix Crist. I la creu és el senyal de la salvació i l’amor que ens ha vingut per la Creu redemptora del Crist; uneix l’amor a Déu –vertical- i l’amor al pròxim –horitzontal-, i ens ensenya fins on ens cal estimar, fins a donar la vida per amor.
Arribem-nos a Núria per pregar Maria, la nostra Patrona, per mantenir la fe, escoltar la veu de Déu i ser germans amb tots els qui ens envolten. A Núria la Mare sempre ens espera “voltada de soledats”. Com canten els Goigs: “Ja que per sa gran clemència nostres vots vol escoltar, la Mare de Déu de Núria anem tots a visitar”.