L’ex President del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, defensa la idea d’una societat basada en l’entesa entre ciutadans i polítics i en la prioritat de l’educació i la cultura com a principals eixos vertebradors.
El Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, Mons. Joan-Enric Vives, ha inaugurat aquest matí a l’Auditori Rocafort de Sant Julià de Lòria la sisena edició de la Càtedra de Pensament Cristià, que enguany debat sobre el tema “Quin futur imaginem? Vint anys després del mur de Berlín” amb la intervenció com a ponents del M. H. Sr. Joan Rigol, ex president del la Parlament de Catalunya; el Dr. Arcadi Oliveres, President de “Justícia i Pau”, i el Dr. Francesc Torralba, filòsof i teòleg i coordinador del seminari. A l’acte inaugural, a més de Mons. Vives i dels ponents, ha intervingut el Cònsol Major de Sant Julià de Lòria, M. I. Sr. Josep Pintat, i hi han assistit el Cap del Govern d’Andorra, M. I. Sr. Jaume Bartumeu, el Síndic General d’Andorra, M. I. Sr. Josep Dalleres, l’Ambaixador d’Espanya al Principat, M. I. Sr. Eugeni Bregolat, el Rector de la Universitat d’Andorra, Sr. Daniel Bastida, i prop d’un centenar d’inscrits en la Càtedra.
A la seva intervenció en la inauguració de la Jornada, Mons. Vives s’ha referit de manera molt especial a la persona i el pontificat de Joan Pau II, de qui ha dit que “la seva personalitat és el segle XX”. Va ser durant el pontificat de Joan Pau II que es va enderrocar el mur de Berlín, i va ser també el Papa Wojtyla qui dos anys després d’aquell fet històric, el 1991, a l’encíclica “Centesimmus Annus”, va advertir que era una equivocació interpretar la caiguda del mur con la submissió del món sencer a la lògica del model capitalista liberal, i que calia fer tot el possible per permetre a tots els individus i nacions participar en el desenvolupament de la societat global que llavors s’encetava. Joan Pau II criticava en aquella encíclica, redactada en un to certament dur, com ha recordat Mons. Vives, el totalitarisme del bloc comunista però també la perdurabilitat dels fenòmens de marginació i misèria al bloc capitalista, i es demanava si era aquest darrer model el que calia proposar als països del tercer món. Mons. Vives ha apuntat que, vint anys després de la caiguda del mur de Berlín, el món actual ens mostra que una possible resposta a la qüestió que es plantejava el Sant Pare és que cal caminar cap a una civilització de l’amor, entesa més enllà de l’emotivisme i fonamentada en els valors de l’humanisme cristià.
La Jornada s’ha iniciat tot seguit amb la ponència del M. H. Sr. Joan Rigol, titulada “De la desfeta de les ideologies a la política-espectacle”. Rigol ha desenvolupat el seu raonament a partir de dos conceptes bàsics que, al seu entendre, palesen la diferència entre la societat actual i la de fa vint anys: la desafecció política i la crisi econòmica. La desafecció dels ciutadans per l’exercici de la política té diverses raons, segons l’ex President del Parlament de Catalunya. D’una banda, la política ha esdevingut una mena d’espectacle endogàmic en el qual el que importa és la baralla dialèctica més que la contraposició d’idees, i, en segon lloc, sovint el polític es presenta davant la població com una mena de messies que solucionarà les necessitats més immediates dels ciutadans, amb la qual cosa “es fractura el mercat dels vots en lloc d’afavorir la cohesió social”. El monopoli dels partits en la pràctica política i la pèrdua d’autoritat moral que comporta l’exercici de la política entesa només com una baralla pel poder són altres dels factors que contribueixen al distanciament dels ciutadans. Aquesta situació té un correlat clar a la nostra societat, que ha esdevingut immediatista i, consegüentment, dominada per criteris economicistes i per la lògica del mercat, amb la qual cosa els ciutadans deixen de ser-ho per convertir-se en consumidors, i el sentit de comunitat es perd per deixar pas a una idea de l’àmbit social com a lloc per a sindicar els propis interessos.
Amb referències a pensadors com Eric Fromm, Ulrich Bech i sobretot Jacques Maritain, Rigol ha argumentat que la via per superar aquesta desafecció creixent passa necessàriament per pensar i recuperar què vol dir ser persona i per entendre la llibertat individual com a vincle de relació amb els altres des de la pròpia creativitat interior. Per a això cal que la pràctica política es basi en un codi deontològic que reconegui, entre d’altres coses, principis com la necessitat de fomentar el sentit de comunitat i el diàleg, de trencar amb l’immeditatisme, i el reconeixement que les institucions són del poble i no del partit polític que obté el triomf en unes eleccions. És a partir d’aquestes reflexions que Joan Rigol imagina un futur basat en la entesa entre polítics i ciutadans i en la prioritat de l’educació i de la cultura com a eixos vertebradors de la societat, i augura alhora que només sortirem de la crisi actual si tota la gent que ha quedat marginada pot integrar-se en el nou projecte econòmic de la societat.
Les ponències continuaran aquesta tarda, a partir de les quatre, amb la intervenció del Dr. Arcadi Oliveres, qui parlarà de “Les desigualtats socials a Europa i al món vint anys després del mur de Berlín”. A la roda de premsa prèvia a la inauguració de la Càtedra, el President de “Justícia i Pau” recordava que quan va caure el mur de Berlín va sentir alhora alegria i tristesa. Alegria per la desfeta d’un bloc “basat en el capitalisme d’Estat i amb el militarisme com a únic objectiu”, i tristesa “pel triomf de l’altre sistema, que ha dut a la misèria a 4.000 milions de persones”. El record d’aquella experiència és el punt de partida de la seva ponència, en la que també tractarà de “la decepció” pel rumb del projecte europeista i de les “possibles esperances” per construir un futur millor, que, des del seu punt de vista passen per “una sèrie de transformacions en l’àmbit públic i en l’àmbit privat”, i per polítiques que modifiquin els factors que determinen el dia a dia dels ciutadans.
El darrer ponent a intervenir, serà el teòleg i filòsof Francesc Torralba, que desenvoluparà el tema “Utopies, contrautopies i quimeres. L’esperança no es cansa”. El Dr. Torralba ha resumit el contingut de la seva ponència explicant que mentre el segle XIX va ser “una gran fàbrica d’utopíes” i en el segle XX, en canvi, van proliferar autors de contrautopies com Huxley i Orwell, en el segle XXI la utopia ha estat substituïda per la quimera: “descartem la possibilitat d’un món millor i ens entretenim en móns de ficció però sense pensar a dur-los a la pràctica”. Davant d’aquesta constatació, Torralba proposa “l’esperança com a rèplica” i, de manera més general, la reivindicació del pensament de Pau VI, en especial pel que fa a la consideració de la funció social de la utopia.
