Acaba d’entrar en vigor a Espanya la Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia, i és bo fer una reflexió a partir de la Nota dels Bisbes Espanyols de desembre passat, per enfortir els nostres criteris.
1. La Llei Orgànica de regulació de l’eutanàsia es va tramitar de manera accelerada, en temps de pandèmia i estat d’alarma, sense escoltar ni dialogar públicament. El fet és especialment greu, ja que instaura una ruptura moral i un canvi en les finalitats de l’Estat que passa a ser responsable de la mort infligida i també que la professió mèdica, cridada en el possible a guarir o almenys a alleujar, en qualsevol cas a consolar, i mai a provocar intencionadament la mort.
2. La Congregació per a la Doctrina de la Fe va publicar la Carta «Samaritanus bonus» sobre la cura de les persones en les fases crítiques i terminals de la vida (22.09.2020), que il·lumina la reflexió i el judici moral sobre aquest tipus de legislacions. I també hi ajuda el document de la Conferència Episcopal Espanyola, Sembradors d’esperança. Acollir, protegir i acompanyar en l’etapa final d’aquesta vida (1.11.2019).
3. El que s’ha de promoure són les cures pal·liatives, que ajuden a viure la malaltia greu sense dolor, i l’acompanyament integral, per tant també espiritual, als malalts i a les seves famílies. Aquesta cura integral alleuja el dolor, consola i ofereix l’esperança que sorgeix de la fe i dona sentit a tota la vida humana, fins i tot en el sofriment i la vulnerabilitat. La manca de cures pal·liatives és també una expressió de desigualtat social.
4. La pandèmia ha posat de manifest la fragilitat de la vida i ha suscitat sol·licitud per les cures, al mateix temps que indignació pel descart en l’atenció a la gent gran. Acabar amb la vida no pot ser la solució per a abordar un problema humà. La mort provocada no pot ser una drecera que ens permeti estalviar recursos humans i econòmics; per contra, enfront de la mort com a solució, cal invertir en les cures i proximitat que es necessiten en l’etapa final d’aquesta vida. Això és la veritable compassió.
5. L’experiència dels pocs països on s’ha legalitzat l’eutanàsia ens diu que incita a la mort als més febles. En atorgar aquest suposat dret, la persona, que s’experimenta com una càrrega per a la família i un pes social, se sent condicionada a demanar la mort quan una llei la pressiona en aquesta direcció. I s’ha de valorar la necessitat de l’objecció de consciència per part de personal sanitari, responsables de residències de gent gran i altres institucions de servei.
6. El Papa Francesc afirma: «L’eutanàsia i el suïcidi assistit són una derrota per a tothom. La resposta a la qual estem cridats és no abandonar mai els qui pateixen, no rendir-se mai, sinó tenir cura i estimar per donar esperança». Hem de respondre a aquesta crida amb la pregària, la cura i el testimoni públic que afavoreixin un compromís personal i institucional a favor de la vida, les cures i una genuïna bona mort en companyia i amb esperança.
