El dijous 31 d’agost es va celebrar la segona jornada de reflexió, a l’entorn de les neurociències i la teologia, en el marc de les Jornades de Teologia, organitzades per la Delegació d’Ensenyament, i que fou protagonitzada per les ponències i aportacions del teòleg i filòsof, Francesc Torralba, que també és el coordinador acadèmic d’aquestes tradicionals jornades de formació, obertes a tothom, i especialment orientades a professors i mestres de religió, catequistes, sacerdots, i animadors de pastoral de la diòcesi.
L’Arquebisbe Joan-Enric va presidir la jornada, celebrada a la sala d’actes del Seminari diocesà d’Urgell. Mons. Vives va destacar la renovació en el càrrec del Dr. Francesc Torralba, com a membre del Dicasteri per a la Cultura i l’Educació de la Santa Seu. El Dr. Torralba va iniciar la seva participació explicant la seva experiència personal; com les Jornades de Teologia organitzades pel Bisbat d’Urgell -enguany- han estat un moment privilegiat a nivell personal per a guarir i reflexionar la pèrdua i el dol per la mort sobtada del seu fill. Des d’un llenguatge filosòfic, fent de pont amb el discurs de les ponències del Dr. Durán del dia anterior, explorà com ambdues disciplines, neurociències i teologia, mostren intuïcions molt comunes i semblants respecte què és allò que ens fa singulars i quin és el lloc que ocupem en la Creació.
En la primera ponència, titulada “¿Quina és la singularitat humana? El nostre lloc en el cosmos”, va explorar com la filosofia és l’eina emprada per clarificar o projectar llum a un debat que al llarg dels segles ha demostrat ser molt complex, variat i a dia d’avui encara actiu. No hi ha unanimitat en què som singulars o, si efectivament ho som; però a grans trets va mostrar un panorama que es pot dividir en dues posicions. Una, en la que l’ésser humà és poc més que matèria complexa en moviment tot i haver unes cèl·lules, com les neurones, que ens permeten l’activitat mental; i l’altra, que considera que pol’ésser humà és matèria complexa i que el que ens fa diferents no és la façana sinó allò que hi ha amagat al nostre ésser. El primer raonament, destacà Torralba, no treu que aquesta vessant filosòfica reconegui l’humà com a ésser amb capacitat de transcendència estètica i ètica, tot i que ho consideren com una capacitat més que emergeix de la matèria. La ponència se centrà en la darrera convicció, doncs la complexitat humana es tal, que el materialisme no és més que una forma de reduccionisme: no es pot negar el caràcter físic de l’ésser humà, però les nostres experiències fan que sigui imprescindible referir-se a altres dimensions de la persona.
El següent punt en el que Torralba s’endinsà fou en la resposta a les preguntes: “què ens fa singulars? Suposem que ho som, en què ho som?”. En aquest sentit, als segles XIX i XX, els filòsofs se centraven en la diferenciació qualitativa de l’home amb l’animal més enllà de l’antropologia física i la genòmica. Desde filòsofs grecs a filòsofs moderns s’ha volgut determinar quin tipus d’ésser és l’ésser humà, que tot i tenir un parentiu amb la resta d’éssers de la Creació, té unes diferencies i unes similituds. Per contra, el debat actual internacional i europeu ha anat un pas més enllà, amb l’entrada de la intel·ligència artificial en la vida quotidiana. Aquest debat home-màquina no és aliè a la antropologia filosòfica, explica Torralba, doncs ja filòsofs del segle XVI i XVII parlen de l’home com un ésser autònom, com una màquina que necessita benzina per funcionar motora i psíquicament fins al final apagar-se amb la mort. Aquest debat voltava arran de qüestions si l’ésser humà era poc més que una màquina més complexa que les màquines de vapor, per exemple. Actualment, assenyalà el Dr. Torralba, la qüestió de l’atribució de pensament a les màquines amb l’expressió ‘thinking machine’, s’utilitza molt a la lleugera i obre la porta a un debat recurrent sobre què vol dir pensar, doncs la màquina calcula: no pensa. És massa senzill identificar càlcul amb pensament.
Sobre la singularitat humana el Dr. Torralba respon a la pregunta identificant tres elements que, alhora, volten els dos debats esmentats amb anterioritat. El primer és que l’ésser humà està dotat de llenguatge. Per tant, és un animal lingüístic amb capacitat de dir el nostre món interior i de dir el món que ens envolta. Aquesta potencia lingüística és la que ens habilita no només per posar nom al món que ens embolcalla, d’emparaular la realitat. En aquest món tenim la voluntat de dir-lo, de posar-hi nom, però mai l’acabem de dir del tot, per tant el món no està dit sinó que l’estem dient i cada cop descobrim noves realitats que ens demanen una nova paraula per que requereix un exercici d’enriquir constantment el llenguatge per poder dir-lo. Considera, a més, que aquesta capacitat té límits doncs hi ha experiències a les que l’ésser humà s’enfronta on les paraules són insuficients. En aquest sentit ha animat a l’audiència a continuar enriquint el món interior i adquirir major capacitat per expressar aquestes experiències amb alta intensitat emocional.
La segona característica és que l’ésser humà és un ésser dotat de consciència. En molts debats que es produeixen entre l’home-màquina apareix la consciència com a element diferencial, però què és la consciència? Per Torralba és una paraula riquíssima filosòficament parlant, quan diem consciència hi ha un primer significat que és la consciència existencial o saber que hi soc, adonar-te’n que existeixes perquè la planta hi és però no sap que hi és però nosaltres som conscients que som i que no hi serem sempre; després hi ha la consciència moral on Kant va profunditzant molt, la consciència que he transgredit la norma i he entrat en conflicte amb el sistema de creences emergent genera una conseqüència molt emocional que és la culpa com també pot generar la serenitat d’haver obrat correctament. També va parlar de la consciència històrica perquè formem part d’una història, venim d’un passat i observem un futur, el que pressuposa un record que configura una identitat. Va parlar de la consciència còsmica o l’experiència de formar part d’un tot immens anomenat cosmos i sentir que estem vinculats fraternalment a tot, on som una partícula independent d’aquest tot; i també de la consciència de la crida o consciència teològica d’escoltar una veu, la capacitat d’establir el diàleg amb Déu i poder ser receptors d’una crida establint un diàleg vertical amb la divinitat a través de la pregària. L’últim element diferencial és que l’ésser humà és un ésser dotat d’una llibertat finita, doncs en la seva existència té molts condicionaments que no ha escollit i és a partir d’aquests que ha de ser capaç d’elaborar un projecte de vida i tenir un propòsit.
Torralba acaba la ponència dient que l’ésser humà és un ésser transinstintiu que li atorga la capacitat d’estimar, d’entendre que pot obrar per un bé superior oblidant o deixant de cantó el seu instint de supervivència. Com és capaç de fer una elecció i caminar lliurement l’angoixa és una particularitat humana, doncs ni l’animal s’angoixa ni tampoc Déu doncs Déu és plenitud o absolutesa.
La segona ponència “Humans, transhumants i posthumans. Crítica del transhumanisme” Torralba va aprofundir en el corrent del transhumanisme perquè obliga a pensar què som en darrer terme, cap a on anem. El transhumanisme és una ideologia emergent i va voler analitzar quins tipus d’interrogants ens planteja. No és un corrent que es pugui qualificar només de filosòfic, perquè el transcendeix: aplega tecnòlegs, físics, enginyers, biotecnòlegs, i una sèrie de persones que no provenen del món de les lletres. És, doncs, un moviment multidisciplinari cosa que el fa diferent a altres que hi ha hagut al llarg de la història. A més, el seu focus és en àmbits on també s’està desenvolupant la tecnologia de manera vertiginosa. La tesi bàsica és que l’ésser humà pot ser millorat a través de les tecnologies: a través de la incorporació de tecnologia al cos i sistema nerviós central, especialment en el cervell, és capaç de millorar les capacitats. Això planteja dues visions, una positiva (les utopies) i una negativa (les distòpies). En la primera es parla del millorament humà o de l’home augmentat que, a través de les tecnologies, es podrà augmentar les capacitats humanes i generar-ne de noves. Aquestes tesis suposen que no hi ha límits creant una sèrie d’expectatives fonamentades en el desenvolupament tecnològic, però també hi ha d’altres que no tenen bases garantistes. Torralba encabí la hipòtesi més radical de la vida eterna, mitjançant la creació d’òrgans 3D per exemple, on l’ésser humà tindrà la capacitat de decisió de no morir i romandre indefinidament. En la visió distòpica cal observar la destrucció massiva de llocs de feina, cosa que generarà molt patiment social fins que no es produeixi un ajustament.
Torralba parlà de quatre tipus de tecnologies que suposen alteracions de la vida a través d’elements externs que permeten a l’ésser humà aquesta millora: les nano tecnologies que introduïdes en el propi organisme produeixen canvis en el rendiment, percepció, imaginació; les biotecnologies o tecnologies de la vida, aquells artefactes i substàncies que alteren els processos vitals; les tecnologies de la informació i de la comunicació que generen grans expectatives al obrir horitzons que ens fan pensar que tenim el do de la ubiqüitat; i la robòtica destacant el cas de Japó i el debat de les màquines que cuiden als éssers humans o els robots socials per pal·liar la pandèmia de solitud.
Sobre el poder tecnològic i la idolatria de la tecnologia Torralba demanà prudència doncs quan la tecnologia és usada per corregir dèficits humans és ètica i acceptable, però quan parlem d’eixamplar els sentits i potències interiors hem de parlar de la regulació, el cost i l’accessibilitat i la igualtat de condicions posant sobre la taula la competitivitat de la persona. Una persona que pot assolir el cost per inserir-se un xip que només llegir ja ho memoritza i es presenta a unes oposicions té molta més avantatja que aquella persona que ha passat anys estudiant i depèn de la seva capacitat memorística sense adulterar, per exemple. En aquest cas parlem d’un transhumà contra un humà doncs amb aquesta alteració arriba a unes capacitats que sense la tecnologia no podria adquirir. L’exemple s’enllaçà amb les tres etapes que analitza el transhumanisme: l’humà, el transhumà i el posthumà sent aquest últim un individu tan modificat que no és comparable amb un humà. Torralba recuperà els dubtes inicials sobre qui som, què vol dir millorar i quin paper té la tecnologia en l’ésser humà fent pensar sobre els límits de la tecnologia i què es allò que ens defineix, què es allò que si toquem aleshores deixem de ser humans. I si deixem de ser humans, aleshores què som? Quines característiques són essencials que si ja no hi són ja no participem en la condició humana?
L’element positiu del transhumanisme és aquest afany de millorar-se, no estem determinats a com som i això vol dir que podem millorar en tots els aspectes.Torralba va prendre aquesta línia de pensament per defensar que hem de millorar i hem d’acollir la tecnologia que faciliti les nostres vides, amb visió crítica, tenint en compte que aquesta crítica a la tecnologia no es converteixi en una tecnofòbia. La qüestió està en determinar quin ús se’n fa i marcar bé els límits d’allò que, quan s’ha traspassat, ens situa en terrenys perillosos. Les crítiques del transhumanisme van en l’aspecte de l’equitat o la justícia: no hi ha ètica si no hi ha justícia. Qui tindrà i té accés a aquesta tecnologia de millores, tan internes com externes, modificant la condició humana creant una casta superior eixamplant la distancia i trencant la cohesió, és una qüestió oberta. L’ús de substàncies que ens milloren emocionalment tranquil·litzant-nos també és un camp de debat en l’àmbit de la bioquímica. Torralba va reconèixer que en certs aspectes la tecnologia y la farmacologia ens millora, però parlar d’una millora ètica i espiritual està molt lluny de la realitat.
Una societat que no accepta cap límit (físic, emocional, estètic, etc.), està abocada al neopalagialisme-tecnocràtic entesos com la concepció que la salvació ve de nosaltres i tenim els instruments per fer-ho, pel que no cal Déu ni la Gracia per a que algú ens salvi: perquè podem assolir un suposat cel a la terra mitjançant la tecnologia. El transhumanisme té l’idea d’assumir en el món material mitjançant els instruments tecnològics i farmacològics, però a més fomenta el neognosticisme de tipus científic on només alguns arribaran a conèixer i resoldre els drames dels éssers humans a través del coneixement deixant de cantó el món espiritual i Déu. Davant aquestes postulacions, Torralba considerà que en el transhumanisme hi ha un dèficit de humilitat i un pecat de supèrbia.
En la seva darrera ponència, “Cridats a transcendir-nos. Som éssers de frontera”, duta a terme després de dinar, Francesc Torralba oferí una conferencia de caràcter sintètic i recapitulador. Va parlar del terme “frontera” com una expressió manllevada al filòsof català Eugenio Trias, per qui el concepte de ‘frontera’ era molt important definint l’esser humà com un ésser de frontera o limítrof. Què vol dir això que estem entre dos mons? Tenim una situació d’indefinició entre dos mons. Pascal ens parla que estem entremig de dos mons i no formem part instal·lats en cap dels dos, de manera que en el món que som no trobem la plenitud que hi cerquem i busquem encaixar en l’altre on encara no hi som.
Som éssers de frontera: entre la bèstia (la materialitat) i l’àngel; entre la temporalidad (la nostra finitud física) i la interporalitat (el nostre anhel de transcendir el temps i d’eternitat); som també éssers límitrofes en un altre sentit: podem viure cap a fora o podem viure cap endins, on s’estableix una relació diferent amb el nostre ésser, i quan el que vivim a fora acaba ressonant a dins, i que és molt pròpia de l’ésser humà. Un altre frontera és la que es marca entre l’acció i la contemplació (les persones que cerquen modificar l’exterior o simplement observen, en una acció que és complementaria una de l’altre. La que s‘estableix entre les raons del cor i les raons de la raó, on hem d’entendre que som éssers en els que el cor i la raó es complementen. I la darrera, la que hi ha que hi ha entre cos i esperit.
També va aprofundir en la idea de transcendir: de què parlem quan diem que som éssers que transcendim? Què vol dir i com ho podem explicar? Ha desgranat les diferents maneres de transcendir: fer-ho verticalment o horitzontalment: podem parlar també d’una transcendència plena o una transcendencia buida; però sempre podem preguntar-nos què hi ha més enllà. Ha explicat el transcendir horitzontalment a través del transcendir en l’amor: més enllà dels amics i arribar als enemics; i en aquest sentit la transcendència del ego, sortint d’un mateix i fer-ho a travès de l’amor als altres. Transcendir verticalment és no creure’s excessivament les imatges que ens hem construit de Déu, perquè Déu no té cabuda en cap de les representacions que ens fem d’ell, acomodaticies i rígides.
Va cloure aquesta jornada una ronda de preguntes finals dels assistens i les paraules de clausura de Mons. Joan-Enric Vives, agraïnt la gran acollida de les Jornades i bon seguiment al llarg dels dos dies.
