El Director de la Càtedra de Pensament Cristià, el Dr. Francesc Torralba, va dur a terme la conferència quaresmal conjunta de les Valls d’Andorra, el dijous 20 de març, a la Sala d’Actes del Comú d’Escaldes-Engordany. Amb el títol “Afrontar el dol amb esperança”, va parlar de la seva experiència un any i mig després de la mort del seu fill i va aportar el seu testimoni parlant en primera persona d’una situació viscuda molt dolorosa.
A l’acte, organitzat conjuntament amb l’”Associació Marc GG”, va omplir la sala d’actes de públic. Hi van assistir els sacerdots de les Valls d’Andorra, encapçalats per l’Arxiprest, Mn. Ramon Sàrries, així com l’Ambaixador davant de la Santa Seu i el Representant del Copríncep Episcopal entre d’altres autoritats i representants de la societat civil.
Torralba va parlar de l’estat d’incertesa que es viu davant una mort sobtada, assenyalant que els estats d’ànim són independents de la nostra voluntat, ens envaeixen i no sabem per quan de temps ens col·lapsaran i quan ens deixaran anar. Per Torralba, hi ha el perill de petrificar-se, doncs ningú sap quan duraran. Hi ha persones que no ho accepten mai, i hi ha persones que viuen atrapades en la nostàlgia. El temps per sí sol no cura, només pot ser curatiu i transformador dependent de com ens ho prenem. Els que sobreviuen a una pèrdua tant important s’ho han de prendre en positiu valorant la pròpia vida i el fet que hi ha molt per fer i gent per acompanyar i estimar, sense esclavitzar-se en la nostàlgia. Cal acompanyar, no jutjar, ni fiscalitzar, ni donar consells quan no es demanen.
Va parlar del seu llibre editat recentment “No hi ha paraules, assumir la mort d’un fill”, assenyalant que a vegades les paraules són insuficients; apuntant que l’hermetisme és destructiu, i que cal respectar els ritmes perquè vivim en una societat on no se’ns dona temps, quan el procés de dol demana temps.
Va acabar fent una llista de les virtuts que descobrim davant d’una experiència com aquesta: (1) la humilitat, doncs la mort d’un ésser estimat ens fa profundament humils al fer-nos conscients dels nostres límits; (2) la magnanimitat, aprenem que la vida és breu i incerta, pel que cal apuntar cap el que és gran i que vertaderament val la pena; (3) l’empatia o la compassió, entrem en una estranya comunió amb l’altre que permet ajudar-se mútuament, escoltar-se i transcendir el patiment; i (4) la gratitud al reconèixer el do d’aquesta vida i tot el que ha aportat.
Finalment, el Dr. Torralba va recordar que la qüestió de la fe juga un paper amb el que s’ha d’anar amb peus de plom, perquè una experiència d’aquest nivell pot implicar una ruptura amb la fe o convertir-la en l’únic sosteniment. En la seva experiència personal, la fe ha jugat un paper d’esperança. Confiar que hi ha un retrobament dóna esperança, la confiança d’una promesa li ha permès afrontar el dol d’una altra manera. Recordà als presents que la mort no és el final de la història, és un llindar pel que passem tots i s’obre una naixença.
