La situació que ara estem vivint és la que, per primera vegada a la meva vida, m’està portant a fer una seriosa reflexió. Una reflexió del poc que hem valorat tot alló que teníem; de les oportunitats que el benestar social ens ha ofert, i penso si nò serà el final de les alegries amb que vivíem. Jo sempre m’he mogut pel camí de la fe i el compromís pels més necessitats treballant a Càritas. En la solitud obligada actual, el que més trobo a faltar és la pregària comunitària a l’església; la celebració de la missa i, també, els alumnes de catequesi que preparem per a la primera comunió i que, ara, també estàn confinats. Passi el que passi, sé que Déu no ens abandona. Tinc tota la confiança posada en Ell.
