Tot el mes de novembre el dediquem especialment a recordar i a pregar per tots els fidels difunts, pels nostres estimats familiars, amics i benefactors, i de forma especial preguem amb esperit de caritat per tots aquells que ningú no recorda més, però que Déu no oblida mai, perquè són fills seus. I què demanem? Que els mèrits de Nostre Senyor Jesucrist, de la Verge Maria i de tots els sants, els siguin perdó i misericòrdia, i que Déu els tingui a la seva glòria, de vida eterna. “L’oració pels difunts, diu el Papa Francesc, sostinguda per l’esperança que ens ha donat Crist ressuscitat, no és una celebració del culte a la mort, sinó un acte de caritat envers els germans i una assumpció de les càrregues dels altres”.
“Déu és un Déu de vius”, deia Jesús (Mt 22,32). L’amor que ens hem tingut en aquesta vida no es marceix sinó que es transforma i es fa encara més gran, etern… El qui estima, ¿podria oblidar els seus morts? De tal manera que viure, és també viure amb els morts que ens han precedit, i que no han deixat d’existir sinó que han passat a una nova existència ”en el Senyor”, amb una vida eterna, il·limitada, sobreabundant.
“Tots serem transformats”, diu St. Pau (1Co 15,51). Certament no en tenim evidències d’aquesta transformació. I quan anem als cementiris, tot és silenci… Però és que Déu vol la nostra fe, i per això s’amaga en el seu silenci, perquè puguem demostrar-li l’amor, amb la nostra fe. Li agrada ser trobat per aquells qui el busquen. I d’alguna manera el silenci de Déu és imitat pel silenci dels morts, que ja han sortit d’aquest món. Viuen ja la infinitud de la vida i de l’amor de Déu, i per això mateix el seu amor a nosaltres ja no entra en els estrets límits de la nostra pobra i finita vida d’aquí baix. Perquè estan vius, callen. Haurem d’aprendre a trobar-los i a viure amb comunió amb ells, “per la fe”. Estimar i pregar pels difunts, esdevé signe de fe en la nostra pròpia resurrecció.
Preguem-li a aquest Déu silenciós, i als silenciosos difunts; que el nostre amor i la nostra fidelitat a Ell, i a ells, sigui testimoniatge de la nostra fe en el Déu de la Vida. Que la nostra ànima no oblidi els difunts. Ells estan vius! Viuen la mateixa vida de Déu, ja sense vels ni clarobscurs de fe, plenitud d’amor, que no passarà mai… “Ara hi veiem de manera fosca –diu St. Pau-, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. Mentrestant, subsisteixen la fe, l’esperança i l’amor, tots tres; però l’amor és el més gran” (1Co 13,8.12-13). El Papa Francesc ens recomana que “recordem que la comunió de l’Església inclou no només els nostres germans i germanes en aquest món, sinó també els nostres éssers estimats ja difunts. Caminant en l’Esperit, fem l’obra de misericòrdia espiritual de pregar per ells perquè arribin aviat a la meta de la visió eterna de Déu. La tradició de l’Església sempre ha exhortat a pregar pels difunts, en particular oferint per ells el sacrifici eucarístic: és la millor ajuda espiritual que podem donar a les seves ànimes, especialment a les més abandonades.”