Inici el meu testimoniatge vocacional amb aquestes paraules: en realitat, no hi ha res extraordinari en la meva vida, però Déu m’ha portat per camins que no coneixia, per llocs als quals mai havia pensat que anava a anar. Ha canviat els meus plans moltíssimes vegades, però sempre m’ha donat el que necessito.
Aquesta és la meva història vocacional. El meu nom és Edinson Jose Salas Guerra. Vaig néixer un catorze de març de mil nou-cents vuitanta-u. Vinc d’una família petita on som sis: soc el major de quatre germans; després segueixen el meu germà Elkin Salas, Elizeth Salas (morta) i la meva última germana, Ana Salas; i finalment els meus pares, Edinson Salas Alarcón i la meva mare Lenys Guerra Días, casats per l’Església catòlica.
Tota la meva infància la vaig viure a la ciutat de Montería-Córdoba (Colòmbia). Des de petit vaig començar a treballar amb el meu pare. El meu pare és un home treballador; la seva feina era la paleteria. Jo, des de petit, li feia d’ajudant i alhora estudiava, però també tenia temps per divertir-me: sortia amb els meus amics a festes i a jugar a futbol, que és un dels meus esports favorits. La meva vida girava al voltant d’això. Aquest va ser l’ambient en què em vaig desenvolupar i vaig viure.
A l’edat de dotze anys vaig fer la meva primera comunió. Les catequistes que em van preparar per a la primera comunió em van convidar a pertànyer al grup d’acòlits i jo vaig dir que sí, sense saber que aquí trobaria el començament de la meva vocació. Després d’un temps com a acòlit, vaig anar descobrint cada dia la presència de Déu en la meva vida. Anava gairebé cada dia a missa.
Amb el pas del temps, unes monges religioses, juntament amb el sacerdot d’aquell moment, em van sorprendre amb una pregunta: si volia viure una experiència vocacional, ja que veien en mi una persona lliurada i dedicada a les coses de Déu per mitjà del servei com a acòlit. Sempre estava disponible en tot moment per prestar servei a l’altar. Jo, sense pensar-ho, vaig dir que sí.
Però la meva vida era un dilema, perquè jo volia entrar al seminari i, alhora, estudiar una altra carrera per ajudar la meva família. Així ho vaig fer: en acabar la secundària vaig estudiar una carrera tècnica anomenada administració tècnica judicial, la qual vaig acabar. Tot seguit em vaig posar a buscar feina, perquè volia treballar per ajudar els meus pares, però no va ser possible. En aquell moment em vaig preguntar: Senyor, serà que tu em vols per a una cosa més gran, ja que les coses no se m’han donat? Va ser en aquell moment quan vaig sentir aquesta veu de Déu que em cridava, i vaig decidir escoltar-la. D’aquesta manera vaig fer aquest pas important responent al Senyor. Vaig entrar al seminari amb l’orientació de les germanes dominiques i del sacerdot de la parròquia a la qual jo pertanyia.
Seguir el Senyor és una experiència de vida bella, meravellosa, on es viuen moments difícils, però també moments feliços. Ell ens dona la força necessària per seguir-lo. Seguir el Senyor requereix sacrifici, però un sacrifici que es converteix en amor, en deixar-ho tot per seguir-lo. Quan el seguim amb fidelitat rebem de la seva part la recompensa, que és el seu amor i les seves benediccions.
Després d’aquesta experiència de discerniment, posant la meva vida i la meva vocació a les mans de Déu, vaig entrar al seminari per realitzar els estudis i la formació per al ministeri sacerdotal. Van ser vuit anys de formació, els quals vaig acabar bé gràcies a Déu.
Tot cristià, tot batejat, ha d’estar obert al pla de Déu. Per a això, l’únic requisit és obrir el cor per escoltar-lo. A vegades volem que Déu ens parli directament, i ell ens parla directament per mitjà de la seva Paraula, que és la Sagrada Escriptura. També ens parla per mitjà de persones, d’un amic, però un amic de veritat, o per mitjà d’un sacerdot, que en el meu cas va ser així. Ell em va parlar per mitjà d’un amic sacerdot que era aquí, en aquesta diòcesi d’Urgell, realitzant uns estudis teològics. Em va parlar, i jo vaig escoltar la seva veu i li vaig dir: Senyor, parla’m, aquí estic per fer la teva voluntat, com ho va dir també el profeta Samuel: parla, Senyor, que el teu servent escolta.
I aquí estic, en aquestes boniques terres de Catalunya, especialment en aquesta diòcesi d’Urgell, des de fa dos anys, fent la seva voluntat. Si ell ho vol i ho permet, seré un sacerdot que lliurarà la seva vida posant-la al servei dels altres, com ho va fer el nostre Senyor Jesucrist.
Cadascun de nosaltres està cridat a servir Déu, essent testimoni del seu amor aquí a la terra. La vida té sentit quan servim els altres sense esperar res a canvi, tal com ell ho va fer, que va lliurar la seva vida per tu i per mi a la creu, mostrant-nos el veritable amor.
Tots venim a aquest món per complir una missió, un encàrrec de part de Déu, i a cadascun ens crida a una vocació específica. En el meu cas, m’està cridant a ser un sacerdot sant per a ell, servint-lo per mitjà de la seva Església, per lliurar la meva vida als més necessitats, als més pobres, a aquells que davant la societat no valen res, però que per a Déu valen molt, perquè tots som imatge i semblança de Déu. A tots ens crida perquè siguem instruments de salvació.
També et crida a tu, nen, jove, adult, a tots, perquè el seguim i l’ajudem en la seva obra redemptora. Només cal que obris el teu cor i escoltis la seva veu. Per això, volgut jove, pregunta’t, si encara no t’ho has preguntat: per què jo no? Jo també puc servir Déu. Ell et dirà que sí, només deixa’l entrar en la teva vida.
