Estimats germans, en el Senyor:
El record de N. ha reunit els seus parents i amics en un acte religiós i d’homenatge ple de tendresa, agombolat per un clima de fe i esperança cristianes. En poques paraules, podem resumir allò que ocupa els nostres pensaments i trastorna la nostra afectivitat: en la pesantor de la nostra ànima i en la obscuritat de la fe, no se’ns ocorre altra possibilitat que el confiar el destí del nostre germà/a a les mans acollidores del Déu amor, confiant plenament en les paraules del Salm: Confio en la paraula del Senyor. La meva ànima hi confia. Espera el Senyor la meva ànima, més que els sentinelles ell matí.
El fonament de la nostra esperança descansa en les paraules de Jesús: En aquell temps digué Jesús a la gent: Tot allò que el Pare em dóna vindrà a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi (…) I la voluntat del qui m’ha enviat és que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia .Només Déu coneix la intimitat de cada consciència i les circumstàncies eximents de les decisions personals. Qui està en mans de Déu, en bones mans està.
Dit això, des del fons del nostre cor, reflexionem uns moments sobre nosaltres mateixos per a profit espiritual. Si la mort és sempre un misteri, en aquestes circumstàncies, molt més. Si la pèrdua d’una persona volguda deixa sempre un regust d’enyorança, de buidor i de soledat, en casos com aquest s’hi afegeix una difusa ferida de consciència. Ens acompanya el dubte: Si ho hagués previst, si hagués fet això o allò! Potser ens queda la fuetada de que hauríem pogut fer millor les coses. I, encara que això sigui veritat, no ens ha de turmentar, sinó ensenyar-nos a millorar.
Ens hi poden ajudar aquests pensaments: la vida humana es nodreix de relacions i troba plenitud en el sentit. Una vida, quan hom hi troba ple sentit i es comparteix per mitjà de relacions positives, és satisfactòria i feliç. Quan hom encerta a viure regularment una relació profunda i afectuosa amb Déu, fins i tot en moments baixos, troba la sortida del túnel i el sentit d’allò que li està passant, Si, per contra, es viu la relació amb Déu des de la llunyania, no ens queda altra referència vàlida que la relació amb els nostres parents, amics i persones de confiança.
De vegades no s’està preparats, per oferir a qui ho necessita, aquella relació positiva que li donaria confiança per a reaccionar i sortir de la crisi en que es troba. Almenys, podem donar-nos compte de la nostra limitació, que no ens permet ésser eficaços com desitjaríem. Existeixen també estats de salut precària, de difícil solució. És, en definitiva, la confessió de la nostra pobresa i limitació humanes.
Al nostre temps, encara més, perquè arrossegats per la febre de les activitats, vivim més per a les coses que per a les persones. Aquest és, potser, el greu error del nostre temps quan, a causa de les pressions socials, la urgència de ser eficaços ha passat al davant de la vida, i les coses han vingut a ocupar el lloc de les persones.
Aquesta reflexió ens condueix a la necessitat de convertir-nos, de treure’ns la cuirassa que ens ha cenyit la cultura absorbent del progrés econòmic, per tal de tornar als valors essencials, que són la terra promesa d’una vida, segurament austera, però, amb més dignitat i qualitat. Aquest desig i propòsit de conversió és el millor que podem oferir a Déu, en sufragi per N. , a qui la misericòrdia del Déu amor hagi perdonat i acollit en el seu si, on totes les limitacions seran superades, i el Senyor Déu eixugarà les llàgrimes de tots els homes i esborrarà l’oprobi del seu poble arreu de la terra.
Lectures:
- Lm 3, 17-26
- Salm 129, 1-2.3-4ab.4c-6.7-8
- Jn 6,37-40
