Estimats germans, en el Senyor Jesús:
La paràbola que hem escoltat en l’Evangeli és una posada en escena enèrgica i dura, que ocorre entre un dolent ric i un pobre bo. Diguem des d’un principi que el mal no es troba en la riquesa mateixa ni tampoc la bondat en el fet de ser pobre, sinó en la forma i manera amb que es duu el fet de ser ric i en la dignitat humana amb que es suporta la pobresa, ja que hi pot haver una manera bona i una altra de dolenta de ser ric o pobre. L’home de la paràbola vivia de la riquesa i per a la riquesa, essent aquesta l’únic mòbil eficaç i suficient de la seva vida: els vestits de porpra i lli finíssim, les festes, les bacanals i els aplaudiments dels seus amics, que vivien també de les seves riqueses, eren l’ocupació preferida i diaria. El menyspreu del narrador per semblant personatge és evident, pel fet de no posar-li nom. Hi havia un home ric, diu simplement.
El seu drama consistia segurament a viure lluny de Déu; al marge totalment de Déu. No es tractava que Déu s’hagués allunyat d’ell, sinó ell de Déu. Tenia a mà la llei i els profetes, és a dir, la paraula de Déu escrita; però ell la va ignorar. No havia pres contacte amb el Déu viu, present en la vida del seu poble i en la de cadascun dels seus habitants. La paraula de saviesa disponible en les Escriptures no li deia res; més aviat li semblava una niciesa escrita per a tranquil·litzar i anestesiar la gent beneitona. El que tenia gruix i substància eren les seves riqueses, que el revestien d’importància davant la gent i li proporcionaven el plaer dels sentits.
Però, veus aquí que el ric va morir i va ser sepultat. I estant en el país dels morts, enmig de turments, es va adonar del seu error i va descobrir amb desesperació la seva necessitat de Déu. Llavors va intentar suplicar-lo: a veure si el podia perdonar i salvar. Era massa tard: Pensa -li digué Abraham- que entre nosaltres i vosaltres hi ha una fossa immensa, tant que si algú volgués passar del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria, ni tampoc del vostre lloc al nostre. Li hauria estat útil, i ara motiu de consol, si al seu degut temps, s’hagués ocupat d’ésser un ric bo, administrant amb intel·ligència les seves riqueses: hauria pogut treure d’elles encara més béns, crear llocs de treball justament retribuïts, perquè el major nombre possible de persones aconseguissin, gràcies a la seva bona administració, una vida humanament digna i agraïda.
Al altre personatge de la paràbola sí que li van atribuir nom. El van anomenar Llàtzer. Era pobre i malalt de lepra i subsistia de les almoines que voluntàriament li donaven, per compassió. La seva condició d’extrema necessitat l’havia ajudat a recórrer a Déu i a confiar plenament únicament en ell. Era el Déu dels pares, ple de compassió i benignitat,…Pare de pobres i consol d’afligits. La paraula de Déu era el seu refugi i fortalesa, que el revestia de paciència per tal d’acceptar amb dignitat la pobresa i els horrors de la seva malaltia. Havia après a ser un pobre bo. Succeí doncs que es va morir el captaire, i els àngels el van dur al si d’Abraham, al lloc dels justs, on va florir, amb més esplendor del que mai no havia pogut imaginar, la felicitat que tan esquiva s’havia manifestat en la vida terrenal.
