Molt estimats germans:
Si en la nostra assistència a la missa dominical i festiva atenguéssim amb diligència i afecte a la proclamació de la paraula, a l’homilia i a les oracions litúrgiques, aniríem adquirint, sense adonar-nos-en, una sòlida formació cristiana i una mentalitat evangèlica capaç d’il·luminar-nos positivament el camí. Avui mateix, sense anar més lluny, ens surt al pas una lliçó magistral sobre l’eficàcia de l’oració que, si perseverem confiadament, és sempre escoltada.
El problema, per a les persones que solem pregar, és que rarament veiem el resultat: demanem salut i seguim trobant-nos malament; demanem treball i no el trobem; demanem un bon viatge i ens resulta ple de dificultats; orem perquè aquella persona corregeixi els seus passos i la veiem cada dia més extraviada. I així, per l’estil, de moltes altres coses. És quan ens sorprenem pensant que Déu es fa el sord, convertint-se el seu aparent silenci en una greu temptació per a nosaltres. ¿Per què he de seguir orant, si de totes maneres, mai no en trec res?
Per a ajudar-nos a superar aquest embolic, Jesús ens proposa la paràbola d’un jutge sense entranyes de misericòrdia, que no volia fer justícia a una dona vídua i desemparada. Aquella dona, no tenint ningú més a qui acudir, no cessava d’anar a trobar-lo demanant-li que li fes justícia. Tanta va ser la reiteració de la dona que, cansat de veure-la i escoltar-la, el jutge va dir: A mi no em diu res el temor de Déu ni la consideració als homes, però aquesta viuda és tan pesada que li hauré de fer justícia; sinó, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més. I acaba dient Jesús: I vosaltres creieu que Déu, ni que esperi pacientment, no farà justícia als seus elegits que li reclamen de nit i de dia? Us asseguro que els farà justícia molt aviat.
El que passa és que no entenem com ho fa Déu per a ajudar-nos, i no sabem descobrir la seva presència amorosa i el seu alè diví en la nostra vida i en els esdeveniments que la conformen. Nosaltres li demanem salut i ell ens vol donar consol i serenitat en la malaltia. Algunes persones li demanen millors ingressos econòmics -potser algú fins i tot s’atreveix a demanar un cop de sort en la loteria o en les travesses- i ell ens vol donar un “plus” de sensatesa per a administrar millor els béns que posseïm, al temps que deixar-nos tastar el gust de viure amb una certa austeritat. Tal vegada li demanem que aquella persona es converteixi i, en realitat, som nosaltres els necessitats de conversió. Pot ser que nosaltres sospirem pels béns temporals principalment, mentre que ell vol enriquir-nos amb la seva saviesa i el seu amor.
Una cosa està fora de dubte, segons l’Evangeli: que la veritable oració consisteix sempre a establir una relació més constant, més conscient i profunda amb Déu; i que el millor bé que podem esperar de l’oració consisteix en fer-nos participar, ja ara mateix, de la vida de Déu, avenç i preludi del que serà la nostra vida després de la mort corporal.
