Germans molt estimats, en el Senyor:
És sorprenent la pregunta que, de camí, un li va fer a Jesús. És aquesta: Senyor, ¿Són pocs els qui se salven? Jesús no la respon directament, sinó que diu: Correu, mireu d’entrar per la porta estreta, perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran.
Seguint el context de les lectures d’avui, podem obrir una tènue llum que encoratgi la nostra esperança i ens estimuli la responsabilitat. D’una banda, Isaïes, ens dóna a conèixer la revelació que ha tingut: que Déu coneix les obres dels homes i els seus pensaments. Al mateix temps, ens assegura que el coneixement de Déu respecte dels homes és positiu, misericordiós i salvador, perquè promet: Jo mateix vindré a reunir la gent de totes les nacions i de totes les llengües. Tots vindran aquí i veuran la meva glòria. Aquest fragment d’Isaïes és una proclamació solemne de la voluntat salvadora universal: I totes les nacions portaran els vostres germans com una ofrena al Senyor.
Per l’altra banda, l’escrit als Hebreus proposa un camí de tornada per als que s’han extraviat. Es tracta de passar per la correcció. La millor correcció és aquella que prové de la pròpia iniciativa del que va errat, quan ho reconeix humilment i retorna del camí que es perd en el mal o en l’absurd, per més que aquell retorn comporti fatiga i humiliació. Però, com que no tots ni sempre som capaços d’emprendre el retorn per pròpia iniciativa. És llavors quan Déu, que coneix les obres dels homes i els seus pensaments, repta aquells que estima, fa sofrir els fills que ell prefereix. El sofriment que Déu ens infligeix és ineludible, perquè és inherent a la correcció, atès que duu en si la humiliació de reconèixer la culpa o l’error i l’amargor de canviar unes actituds o un estil de vida, per a emprendre’n un de nou que, al principi, ens sembla contracorrent.
Dit d’altra manera: hem d’entendre que disposem d’un temps per a fer-nos nosaltres mateixos, per a madurar i convertir-nos en blat assaonat i replet, apte per als graners del Regne. Hem de recordar que el temps és limitat i ens convé pensar en l’estació de la sega.
La salvació consistirà a recórrer un procés de relació amb el Senyor: que ell ens conegui perquè hàgim estat amb ell, que la nostra vida hagi transcorregut en la seva presència, iniciant un estil concordant amb la vida de salvats que esperem, i hàgim progressat en ell. Entenem perfectament que per a aquesta fi necessitem arribar a l’acte de fe, a la pràctica de l’amor de Déu, a l’esperança en ell i a l’ordenació de la vida conforme a la justícia i al bé, encara que per a això sigui necessari ajustar-nos a la porta estreta. L’estretor de la porta és més aparent que real, perquè ens ha de conduir a la visió d’un horitzó esplèndid i a una llibertat total, ja ara, en aquesta vida. Se m’ocorre que una porta estreta seria angoixant per a un obès. En el nostre cas, per a aquell que va inflat de béns de la terra i no pensa en altra cosa que en afartar-se de satisfaccions corporals i de plaers sensibles.
Us asseguro que molts voldran entrar-hi i no podran -va dir Jesús. ¿Seran aquells que no hauran arribat a un nivell suficient d’humanitat, perquè han viscut per sota de les exigències de la sana raó i de la recta consciència? ¿Els qui hauran viscut al marge de la fe, orfes d’esperança i buits d’amor? Serien, tal vegada, com l’arbre que no va arribar a donar fruit o com el projecte d’una obra d’art que mai no va arribar a plasmar-se en la realitat.
