Amics molt estimats, en el Senyor:
¿No percebeu al voltant vostre, en aquests temps, una tendència malaltissa a fugir de Déu, a esquivar-lo? Diríem que a alguna gent Déu li fa nosa i, a causa d’això, procura allunyar-se’n, prescindir d’ell, fins el punt de procurar voler-se convèncer que Déu no existeix. Uns altres tenen de Déu un concepte inhumà i estrafolari: pensen que els exigeix coses impossibles o, si més no, estranyes. És llavors quan cauen en la temptació de buscar-lo a través d’imatges cèlebres o de creure excessivament en “revelacions particulars” i en faules de “vidents”. El mateix èxit de les sectes es deu probablement a la necessitat de merèixer els favors d’un “déu llunyà”, després d’haver abandonat al Déu proper i humanitari que ens revela la Bíblia i, amb diàfana claredat, el missatge de Jesús.
La primera lectura ens ha dit: El Senyor tindrà el goig de fer-te feliç, (…) si tu escoltes el Senyor, el teu Déu, guardant els seus manaments i els seus decrets (…) i si et converteixes al Senyor, el teu Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima.
Aquesta doctrina és summament senzilla i humana: Un Déu – amor, que xifra el seu goig en fer-nos feliços. Un Déu que ens proposa una cosa tan natural i coherent com el compliment d’uns manaments que són la guia i el camí de la nostra felicitat. Un Déu que no ens demana coses estranyes ni difícils com seria acudir a llocs llunyans o practicar sacrificis dolorosos i heroics, sinó una disposició tan propera i íntima com la conversió del nostre cor. La voluntat de Déu no se situa en lloc tan alt i inassolible que puguem dir: ¿qui de nosaltres pujarà al cel i ens la portarà i ens la proclamarà, perquè la complim? ¿Qui de nosaltres creuarà el mar i ens la portarà i ens la proclamarà, perquè la complim? La voluntat de Déu està inscrita en paraules que tenim molt prop de nosaltres, per a poder-les complir. Les duem gravades en el cor i en la boca.
Però, el Déu humà i ple d’amor, que ja coneixien els israelites, s’ha apropat prodigiosament en la persona de Jesús que, com ha dit Sant Pau als cristians de Colosses, és imatge del Déu invisible. A Jesucrist, el Pare l’ha constituït cap del cos, que és l’Església; i és per Jesús que va voler reconciliar amb si mateix tots els éssers: els del cel i els de la terra. D’aquesta manera, el Déu invisible, el Déu del cel, en la persona de Jesús, ha aparegut en la terra. Adherint-nos a ell, –home com nosaltres–, en ell, ens trobem adherits a Déu.
És Jesús, Mestre i Senyor, qui ens ha ensenyat quan propera i lògica sigui la voluntat del Pare, pel fet que ens ha dit de manera clara que no es tracta d’obrar coses extraordinàries i difícils, sinó de complir la voluntat del Pare, en la persona dels nostres germans, fent-nos pròxims, compadint-nos dels seus patiments i alleujant-los amb la nostra solidaritat. Passant pel camí de la vida tindrem sobrades ocasions de trobar persones abatudes, sotmeses a servitud, espoliades: persones que no han conegut una vida normal; persones analfabetes, drogoaddictes, delinqüents, a l’atur, famolenques. I fins i tot pobles dominats per la força, reduïts a l’esclavitud.
Ells són el nostre proïsme. Compadir-nos d’ells, posar-nos al seu costat, fer tot quant podem per ells, ens convertirà en el seu bon samarità. Aquest és el manament, és aquesta la llei que devem complir.
