Germans en el Senyor ressuscitat:
Una de les experiències que més intensament vivim és la de no bastar-nos a nosaltres mateixos i, per tant, sentim necessitat de saber-nos acollits per altres persones i per algun grup humà. El nen no podria sobreviure sense ser acollit en el si de la família; i l’adult, llavors pot aspirar a una vida en plenitud, quan se sap integrat socialment i afectiva en un grup. En definitiva, tots sentim vivament la necessitat de ser reconeguts i valorats pels altres, que se’ns tingui en compte, que el nostre nom sigui acceptat i emprat dintre del grup, i puguem exercir alguna funció que ens permeti sentir-nos útils. Esperem, finalment, dintre del grup, ser guiats, orientats, protegits, reunits.
És el que Jesús va pretendre al crear la comunitat dels creients. Ell és el Bon Pastor ressuscitat, que presideix i guia la seva comunitat, a la qual va anomenar entranyablement el seu ramat: Les meves ovelles escolten la meva veu. També jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono la vida eterna. No es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans. ¡Que bonic i encoratjador és escoltar aquestes paraules de boca de Jesús, creure de debò en elles i viure a fons la presència amagada del Bon Pastor! Perquè Jesús ressuscitat està present enmig de la comunitat, complint fidelment el que havia promès als seus amics: Jo estaré amb vosaltres sempre, fins a la fi dels temps. O aquella altra promesa: Onsevulla que dos o tres es reuneixin en el meu nom, jo estaré present enmig d’ells.
D’aquesta manera Jesús obra eficaçment en nosaltres per mitjà del seu Esperit: ens crida, ens acull, ens reuneix, ens orienta i ens guia, perquè ens estima i ens valora: Allò que el Pare m’ha donat val més que tot. Valem més que tot als seus ulls i no està disposat a perdre’ns, ni permetrà que ningú ens arrabassi de les seves mans. A partir d’aquelles confidències de Jesús, tots podem viure en la més plena confiança.
Hem llegit que Pau i Bernabé, moguts per l’intens desig de reunir tothom en la cleda de Jesús, conviden amb gran zel a gent de tota condició: primer entre els jueus i aviat també als pagans. Els convoquen a reunir-se en un sol ramat, sota la protecció d’un sol Pastor. Ni la fatiga, ni la incomprensió, ni les persecucions més virulentes aconseguiran que Pau i Bernabé, ni cap altre dels apòstols, desisteixin de la seva obstinació. És necessari que tot el món se sàpiga cridat i escollit, i que Déu, en el seu Crist, no fa distinció de persones.
En la segona lectura, San Joan ens ha explicat com veu el ramat més enllà de les barreres d’aquest món, davant l’Anyell glorificat. És una visió de futur: el ramat ha estat definitivament redimit i ha entrat en la glòria del seu Senyor: Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran, que ningú no hauria pogut comptar. Eren gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. S’estaven drets davant del tron i davant l’Anyell, vestits de blanc i amb palmes a les mans. Però ells, encara que s’haguessin embrutat pel camí, no es perdran, perquè han rentat i blanquejat les seves vestidures amb la sang de l’Anyell. Ja no passaran fam ni set, no els farà mal el sol ni la xafogor. Perquè l’Anyell que està davant del tron serà el seu pastor, i els conduirà cap a fonts d’aigües vives. Mentrestant, nosaltres som el poble de Déu, el ramat de Jesús que, seguint al Pastor, fem camí cap a l’apoteosi final descrita per l’apòstol Joan en el llibre de l’Apocalipsi.
