Estimats germans:
Els pobles antics havien introduït en els seus ritus d’adoració a Déu o als déus el costum d’oferir sacrificis i de segellar amb la sang de les víctimes, els seus pactes amb la divinitat. El poble d’Israel no era diferent en aquesta manera de fer, com hem vist en la primera lectura: Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué: ‘Aquesta és la sang de l’Aliança que el Senyor fa amb vosaltres’.
Amb la vinguda de Jesús aquells ritus sanguinolents quedaren suprimits perquè, com ens deia la segona lectura: Crist ha vingut com a gran sacerdot del món renovat, que ara comença. Des d’aleshores ja no es serviran els fidels del Senyor de la sang de bocs o de vedells, perquè ell, amb la seva pròpia sang, ens ha redimit. Així, la sang de Crist ens purificarà de les obres que porten a la mort, perquè puguem donar culte al Déu viu. El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova Aliança. La primera Aliança era només la promesa i per la segona Aliança rebem allò que Déu ens havia promès: la herència eterna.
Arribat Jesús a les darreries de la seva vida i abans d’anar a la passió, volgué realitzar allò que hem escolat a l’Evangeli. Jesús institueix l’Eucaristia que serà per sempre més, fins a la fi del món, la perpetuació del seu sacrifici.
El nou ritu instituït per Jesús és ben conforme a la nostra manera humana de ser. L’home té, com una de les primeres necessitats, la de menjar per alimentar-se; i l’Eucaristia pren com a matèria el símbol del pa i el vi. A més de l’aliment material, l’home se sent urgit per una altra fam, que no té el seu origen en l’estómac sinó en el cor; i aquest és el sagrament de l’amor, per mitjà del qual ens és assegurada la presència de Jesús entre nosaltres amb la més gran intimitat, significada en prendre per aliment el pa i el vi de l’Eucaristia.
La vinguda de Jesús a nosaltres en la comunió té per objecte alliberar-nos de totes les nostres pobreses, rentar-nos de totes les nostres brutícies, satisfer les nostres necessitats espirituals, enriquir-nos amb la seva gràcia, obrir camí a totes les nostres esperances i comprometre’ns a una vida de generositat que, fent-nos sortir del nostre egoisme, ens ajuda a sentir-nos útils, en quan som transmissors a d’altres de l’amor que abans hem rebut.
És el mateix que vol dir el salm 80: El Senyor ens alimenta amb la flor del blat i amb la mel abundant de les roques. Això és: el Senyor ens alimenta amb el bo i millor i en el més profund de nosaltres mateixos. Ell no s’acontenta de satisfer les necessitats corporals i les buidors psicològiques. El que vol és omplir del tot i per sempre la nostra fam de felicitat, el nostre desig de supervivència eterna, la necessita que tenim d’estimar i de sentir-nos estimats, d’una manera segura i definitiva.
