Estimats germans:
Hem escoltat a les lectures dos fets molt semblants: primer, el profeta Eliseu fa repartir a tota la comunitat, perquè en mengi, el pa i el vi que li han donat. Segon fet és quan Jesús reparteix a una gran multitud els cinc pans i els dos peixos, que portava un noi al sarró de la berena.
La primera lliçó que se’n desprèn espontàniament és que no cal ser rics per compartit. En les dues ocasions reparteixen pans d’ordi, que era el pa dels pobres i, tant Elisesu com Jesús, reparteixen, no el què és seu, sinó allò que els ha estat donat: a Eliseu, un home li ha portat el present i a Jesús, el noi del sarró.
La segona lliçó que podem aprendre és que no som amos dels béns que hem rebut; només en som administradors. I l’administració demana fidelitat, justícia i caritat. L’administrador no dóna almoina, sinó que exerceix la solidaritat fent que arribi a cadascú el que li correspon i necessita.
Tercerament, podem veure clar que, ni la riquesa ni la pobresa són bones de si mateixes. Allò que és bo, raonable i just rau en què tothom tingui el necessari. Si pensem una mica ens adonarem que qui passa fam no s’entén de raons, s’envileix i es degrada, i el qui està massa tip no vol escoltar, perquè la riquesa li endureix el cor i li ofega l’esperit.
D’ací resulta que l’ideal moral i la situació més avantatjosa per assolir un estat de benestar i de felicitat, és viure amb el necessari, i amb l’anima de pobre, davant Déu.
Viure amb ànima de pobre significa ser sincerament conscients del valor molt relatiu i peremptori dels béns materials; usar-los austerament en profit propi i reconèixer de debò la nostra impotència en moltes coses, les nostres limitacions en moltes altres i, per davant de tot, la nostra pobresa radical pel que fa a l’esperit, davant el Déu inabastable i sant.
Un estat d’ànim de pobresa ens disposarà a entendre i a viure aquelles dues benaurances:
Feliços els pobres en l’esperit. Feliços els qui tenen fam i set d’ésser justos.
