En el final de l’any litúrgic, agraïm que setmana rere setmana hàgim pogut anar celebrant el misteri de la Vida Nova que Jesucrist Ressuscitat ens regala per pura gràcia. L’Església al final de l’any, com al final de la història, mira el Crist que ens salva, i celebra amb gran esclat de joia la solemnitat de Jesucrist Rei de tot el món, compendi de la Pasqua celebrada cada diumenge i en cada eucaristia.
Semblaria que Jesús de Natzaret ja no hauria d’interessar ningú després de vint segles de cristianisme, i després de tantes defallences i pecats dels cristians, com es complau a posar en relleu un persistent anticristianisme. ¿Estem al final de la fe i de l’Església? Alguns l’abandonen i cerquen inspiració mística en ells mateixos –que se situen en el lloc de Déu-, o en espiritualitats evanescents –no acollint el gran repte de l’encarnació-, i d’altres ja creuen superada tota sacramentalitat que faria present el misteri salvador de Crist a través de l’Església i dels seus indignes deixebles. Però Jesús està ben viu, i continua apassionant, continua essent “testimoni de la veritat” (Jo 18,37).
Quan les paraules del Senyor, els seus grans manaments, les paràboles, la seva desconcertant petjada històrica són presentades amb vivesa a infants i joves, a qui encara no el coneix, continuen captant, atraient i fent canviar la vida, donant-li sentit. Hi ha moltes conversions al món, i molts bateigs d’adults… Que n’és de bo i de gran conèixer Crist, seguir-lo, i estimar-lo cada dia més i més!
Quan en el moment actual del nostre món i de la nostra cultura, hi ha tanta buidor de valors veritables, tant de sofriment, soledat i desesperació, tantes persones i famílies trencades, amb manca de treball decent, amb precarietats, cerquem el Crist, el Rei de Bondat, el Crucificat, imatge de la misericòrdia de Déu i ajudem perquè les persones que tractem se li confiïn, li parlin, el vulguin conèixer. “Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles” (He 13,8).
Proclamar avui aquest missatge, amb el nostre testimoniatge, de nou és una aportació transformadora, necessària. Anunciar-ho humilment ha de ser el compromís més profund de la festa de Crist Rei. Perquè Jesucrist, el Rei de l’univers, no està inactiu sinó que és el primer i el més interessat que l’amor, la justícia i la pau, distintius del Regne, es vagin obrint pas, amb força. Per això Jesús ensenyava: “Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra el gra a la terra. De nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues, i finalment el blat granat dintre les espigues” (Mc 4,26-28). El Papa Francesc comenta que com la llavor sembrada creix des de dins, així el Regne de Déu creix “d’amagat” enmig “de nosaltres” o es troba amagat com “la joia o el tresor”, però “sempre en la humilitat”. I el qui dóna creixement a aquella llavor és l’Esperit Sant que està en nosaltres, i que és Esperit de suavitat, d’humilitat, d’obediència i de simplicitat. “És ell qui fa créixer a dins el Regne de Déu, no són els plans pastorals, les grans coses”. En temps de Sínode, demanem a l’Esperit Sant la gràcia de fer germinar “en nosaltres i en l’Església, amb força, la llavor del Regne de Déu perquè esdevingui gran, doni refugi a moltíssima gent i doni fruits de santedat.”
