Ens podríem preguntar, què és l’Església per a mi? I no són suficients les respostes teòriques. Hem de fer un procés de mirada interior sobre el que l’Església ha estat i és per a cadascun de nosaltres. Probablement hem començat a conèixer-la gràcies als pares i padrins, la parròquia, algun catequista, amics i professors de l’escola, algun sacerdot, alguns escrits… I tant de bo n’hàgim tingut unes “experiències” de fe i d’amor, a través de persones properes que ens han estat referents; sants i santes que ens atreuen per la seva exemplaritat; celebracions litúrgiques; santuaris que visitem i estimem, desvetllaments i creixences… Jo us invito a agrair-ho a Crist Ressuscitat. Ell ens dóna l’Església “jove i viva”, com diu Benet XVI. Precisament és el Papa qui en la seva primera encíclica ens diu allò que ja s’ha fet famós: “Hem cregut en l’amor de Déu: així pot expressar el cristià l’opció fonamental de la seva vida. No es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, que dóna un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva” (Deus caritas est, 1). I és l’Església qui ha fet possible aquesta trobada. També l’Església és reconeguda per la jerarquia, els grups o moviments més visibles als mitjans de comunicació. Amb tot, crec que ens convé reprendre la mirada més espiritual del que l’Església és i ha fet per a mi. I donar-ne gràcies!
Com Sta. Teresa de l’Infant Jesús, sentim-nos cridats a creure que l’Església és “la nostra Mare”: «La meva vocació és l’amor!… Sí, he trobat el meu lloc en l’Església, i aquest lloc, oh Déu meu, sou Vós qui me l’heu donat… En el cor de l’Església, la meva mare, jo seré l’amor… Així ho seré tot…» (Ms B 3r).