Els Bisbes de la CEE en l’Exhortació pastoral del març 2024: “Comunitats acollidores i missioneres”, vam proposar que el futur de la nostra societat i el de l’Església passen per la plena incorporació dels milions de persones immigrades, amb una diversitat de procedències enorme, que han suposat una transformació extraordinària de la nostra realitat demogràfica.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’1 de gener de 2023 residien a Catalunya 1.361.981 de persones amb nacionalitat estrangera, és a dir, el 17,2% de la població. A la nostra Diòcesi, aquests percentatges van des del 10,68% del Pallars Sobirà fins al 28% a la Segarra, amb Guissona com el municipi amb el percentatge més alt de tot Catalunya (52,7%). Més enllà de la nacionalitat legal, cal tenir present que dels quasi 8 milions de ciutadans a Catalunya, 1’7 milions són nascuts fora d’Espanya, procedents de més de 170 països diferents. A Andorra ja fa dècades que les persones migrades superen els nacionals. Dels actuals 85.101 habitants al Principat (gener 2024), 57.802 són nascuts fora del país i, d’aquests,13.149 ja són de països de fora d’Europa. Aquest fenomen previsiblement continuarà creixent, com a conseqüència de molts factors: baixa natalitat, demanda de certa mà d’obra i condicions de vida que atrauen a la població de països més pobres o amb situacions de misèria, guerra o inseguretat. També per treball o jubilació. Davant d’això, o som una Església acollidora i missionera, o simplement no serem. Reclama una profunda conversió personal i comunitària, i una renovació eclesial, que fomenti l’acollida i la missió.
L’Església defensa sempre que tota persona, amb independència del seu origen i circumstàncies, té una dignitat infinita i inviolable, i té el dret de no haver de migrar del propi país per viure dignament, o també té dret a migrar, sempre dins les exigències del bé comú. Per això, el Papa Francesc insisteix que l’actitud necessària es concreta en quatre verbs: acollir, protegir, promoure i integrar les persones emigrades, especialment aquelles més vulnerables, en una cultura de l’hospitalitat, el diàleg i l’encontre interpersonal.
Ens cal ser conscients de les grans aportacions de les persones emigrants. Elles contribueixen amb el seu treball al desenvolupament econòmic i a cobrir diverses necessitats socials. Ofereixen noves possibilitats per al creixement personal nostre, com a fruit del dinamisme i diversitat que generen. Podem créixer en el nostre camí de fe, i ens acosten a les injustícies socials que els obliguen a emigrar. Són un “signe” que ens fa adonar de la vocació a ser una sola família.
Aquest nou pluralisme social és un repte formidable per a l’Església, que és i vol ser catòlica, que vol viure la universalitat del gènere humà en la fraternitat que prové del Crist Ressuscitat, promovent una “civilització de l’amor”. Això demana a les nostres comunitats, cada cop més diverses, acollir, harmonitzar i integrar identitats culturals diferents, a fi de promoure sense por una nova síntesi, una nova identitat, on tothom s’hi pugui sentir estimat i arrelat. Ens cal obrir processos d’escolta i anar a l’encontre de les persones, descobrint Déu en la vida de cadascú. Ell és Pare de tots i nosaltres som germans.
