“Crec en la vida perdurable”

En la setmana que entrem celebrarem la joiosa festa de Tots els Sants i l’endemà dia 2 i tot el mes de novembre el dedicarem a recordar i a pregar per tots els fidels difunts, pels nostres familiars, amics i benefactors, per aquells que alguna vegada ens han pertanyut en el camí de la vida. De forma especial hem de pregar amb esperit de caritat per tots aquells que ningú no recorda més, però que Déu no oblida mai, perquè són fills i filles seus. I què demanem? Que els mèrits de Jesucrist, de la Verge Maria i de tots els sants, els siguin perdó i misericòrdia, i que Déu els tingui a la seva glòria, per tota l’eternitat.

 “Déu és un Déu de vius”, deia Jesús (Mt 22,32). L’amor que ens hem tingut en aquesta vida no es marceix sinó que es transforma i es fa encara més gran, etern… El qui estima, ¿podria oblidar els seus morts? De tal manera que viure, és també viure amb els morts que ens han precedit, i que no han deixat d’existir sinó que han passat a una nova existència ”en el Senyor”, amb una vida eterna, il·limitada, sobreabundant.

“Tots serem transformats”, diu St. Pau (1Co 15,51). Certament, no en tenim evidències d’aquesta transformació. I quan anem als cementiris, tot és silenci… Però és que Déu vol la nostra fe, i per això s’amaga en el seu silenci, perquè puguem demostrar-li l’amor, amb la nostra fe. Li agrada ser trobat per aquells qui el busquen. I d’alguna manera el silenci de Déu és imitat pel silenci dels morts, que ja han sortit d’aquest món. Viuen ja la infinitud de la vida i de l’amor de Déu, i per això mateix, el seu amor a nosaltres ja no entra en els estrets límits de la nostra pobra i finita vida i coneixements d’aquí baix. Perquè estan vius, callen. Haurem d’aprendre a trobar-los i a viure amb comunió amb ells, “per la fe”, des de la fe “en la resurrecció de la carn i la vida perdurable”, com diem al Credo. Estimar i pregar pels difunts, esdevé signe de fe en la nostra pròpia resurrecció.

Preguem-li a aquest Déu silenciós, i als silenciosos difunts; que el nostre amor i la nostra fidelitat a Ell, i a ells, sigui testimoniatge de la nostra fe. El gran teòleg alemany Karl Rahner (1904-1984), deia que quan arribarà el dia de la plenitud que esperem, ens veurem sorpresos de com serà tot ben distint de les nostres fantasies, i que serà així, perquè la transformació final s’adequarà, però de manera sorprenent, a l’actual estat del nostre ésser. I Rahner pregava dient: “Senyor, jo espero amb paciència i esperança. Espero com un cec a qui se li ha promès la irrupció d’una llum. Espero en la resurrecció dels morts i de la carn” (“Oraciones de vida” 1986). La coneguda antífona del Rèquiem, “Doneu-los, Senyor, el repòs etern, i que la llum perpètua els il·lumini”, és eco eclesial de l’amor de Jesucrist per cada persona, ja que Ell l’ha creada i l’ha redimida amb la seva sang. Cantem aquesta antífona i assaborim-la agraïdament, en nom de tots els fidels difunts!

La joiosa diada de Tots Sants, ens ompli d’esperança. Ells ens ajuden a entrar al cel, a viure més de cara a Déu i a “esperar contra tota esperança” (Rm 4,18). Per això aquests dies ens encomanem a tots els sants canonitzats i a tots els altres que guardem a la memòria per la seva exemplaritat. Pels seus mèrits i les seves pregàries,  units als de Crist i Maria, un dia serem acollits al cel.

Compartir