L’Arquebisbe d’Urgell ha publicat al Periòdic d’Andorra del dissabte 25 d’abril, l’article següent sobre Joan XXIII i Joan Pau II:
Dues immenses personalitats que van marcar el segle XX
Més enllà de les xifres de pelegrins que acudiran a Roma, i que sobrepassaran tot càlcul, aquest diumenge dia 27 d’abril, el Papa Francesc duu a terme un acte molt joiós i significatiu per als catòlics, però també per a molts homes i dones de bona voluntat d’arreu del món. Seran canonitzats dos homes bons, fidels servents de Déu i entregats a la humanitat. Els cristians creiem que són ja feliços eternament, que poden intercedir per nosaltres i que les seves vides són imitables perquè han estat “virtuoses”. Moltes coses del segle XX, encara tan recent, no s’entendrien sense aquests dos Papes, Joan XXIII, Angelo Giuseppe Roncalli (1881 – 1963), un pagès humil del Nord d’Itàlia (Sotto il Monte – Bèrgam), diplomàtic a l’Orient d’Europa i a Turquia, després a París, que serví com a Papa del 1958 al 1963, i Joan Pau II, Karol Jósef Wojtyla (1920 – 2005), un polonès professor, actor i esportista, resistent als nazis i al comunisme ateu estatalitzat, i treballador en una fàbrica, arquebisbe de Cracòvia i que visqué el segon pontificat més llarg de la història (1978-2005).
Els dos estigueren vinculats al nostre Principat d’Andorra, perquè els seus retrats estigueren a la Sala del Consell General, per sobre dels retrats dels dos Coprínceps, i perquè iniciaren el Concili Vaticà II (1962-65) i col·laboraren a la seva aplicació, un Concili que significà una nova manera de relacionar-se l’Església i els eclesiàstics amb els Estats i les societats democràtiques, que féu possible l’evolució d’Andorra vers un Estat constitucional democràtic, on els Coprínceps –especialment l’episcopal- renunciaven a moltes prerrogatives.
Són dos Papes que molts de nosaltres hem conegut i admirat, que a pesar dels seus límits que tenien com tota persona humana, i alhora amb una vida santa i abnegada, van ser uns gegants d’humanitat. Joan XXIII, reconegut com “el Papa bo”, ple de bondat i humilitat, alegria i coratge per a convocar el Concili Vaticà II, que havia de dur la gran renovació de l’Església del segle XX, havia tingut l’oportunitat d’aprendre la dimensió social de la fe cristiana a través del seu bisbe, quan era capellà jove i secretari seu. Després fou un avançat de les relacions fraternals ecumèniques amb l’Orient, i ja Nunci a Turquia durant la segona Guerra mundial, salvà molts jueus oferint-los passaports del Vaticà com a pelegrins. Nunci a París es guanyà l’estima de tothom i quan ja vellet, Patriarca de Venècia, tot semblava acabat, fou elegit Papa, pensant en una transició, i revolucionà l’Església anunciant als tres mesos que convocava un Concili ecumènic que havia de canviar tantíssimes coses. Tingué un cor obert a tothom, medià en temes de pau, i ens regalà al final de la seva vida, la renovadora encíclica “Pacem in Terris”, en la qual acollia els Drets Humans en el patrimoni de la Doctrina social de l’Església. Ja en vida i especialment en la mort fou tingut per sant, i fins Passolini li dedicà el 1964 el seu esplèndid film “L’Evangeli segons sant Mateu”. Fou estimat com un bon Rector del món, i ell sempre digué que ser rector de poble és el que més li hauria agradat.
Joan Pau II vingué de Polònia, el primer papa eslau, marcat per la resistència a l’ocupació nazi del seu país, quan era jove, i per un règim comunista satèl·lit de la Unió soviètica i perseguidor de les llibertats, que ell col·laborà a enderrocar amb una tasca humanitzadora pacient. Durant el seu llarg pontificat, lluità a favor de les persones i dels pobles, esdevingué l’atleta de Crist, un evangelitzador de totes les terres del món, i un guia fort i providencial per a la llibertat de l’Església i per a l’esperança del món. Convocà la trobada interreligiosa d’Assís, molts Sínodes, publicà molts escrits, inicià les Jornades mundials de la Joventut, i treballà pels pobres, sense voler polititzar l’alliberament de la pobresa. Ajudà el món del treball que ell havia compartit, i condemnà el sistema comunista, però quan aquest s’esfondrà, tampoc no acceptà el capitalisme salvatge i sense rostre humà que es proposava com a única sortida. Valorà que Andorra caminés cap a una Constitució democràtica i que el Copríncep episcopal continués el servei que el poble andorrà li demanava, però sense limitar els poders del poble ni la responsabilitat directa dels governs elegits democràticament. S’oposà a la Guerra del Golf amb totes les forces i fou sempre una veu lliure i incòmoda. Sofrí un atemptat encara avui desconcertant, perdonà l’agressor, i es mantingué molt sensible al món dels malalts i del dolor, fins arribar a la seva mort oferta fins al darrer sospir, com els atletes que no abandonen la cursa, sinó que volen entregar fins l’últim alè a causa del compromís del servei acceptat. Un autèntic missioner de tota la terra, que guià amb mà ferma l’Església catòlica fins al tercer mil·lenni.
Ara ens deu tocar a nosaltres imitar-ne les virtuts, aprendre de la seva humanitat per als propis compromisos, en els nous temps que ens toca de viure, perquè, si bé el món necessita mestres i líders coratjosos, avui tan escadussers, continua essent paradigmàtica l’expressió de Pau VIè. que per damunt de tot, el món només farà cas de mestres i líders que siguin també testimonis coherents i autèntics.
