Aprendre a dir bé el Parenostre

Un any més, la Diòcesi d’Urgell a través de la gran tasca que realitza l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes, ha pelegrinat al seu Santuari de l’altra banda dels Pirineus, on la Verge Maria Immaculada es va aparèixer a una noia adolescent, Bernadeta Soubirous, molt pobra i sense gaire formació cristiana, per atreure-la més a Déu i fer-la feliç. La Mare de Déu ens crida des de Lourdes a posar Déu en el centre de les nostres vides, a fer penitència per convertir-nos, a estimar l’Església i el seu culte sagrat, a tenir caritat ardent i tendresa pels malalts i els qui pateixen, amb una preferència pels petits del Regne de Déu. I Maria Immaculada davant aquella noia espantada, pregà amb ella el Parenostre i el Glòria, deixant en canvi que fos només ella la qui anés desgranant també les Avemaries del sant Rosari. Una Mestra i una catequista única per a aquella noia que encara no havia pogut fer la seva primera comunió. Aprengué de la mateixa Verge Maria a resar.

A tots els pelegrins de Lourdes d’aquest any se’ls insisteix en aquest “aprendre a resar el Parenostre amb Bernadeta“. Sempre ens farà bé “renovar” la nostra manera de resar el Parenostre, l’oració del Senyor, ja que Ell mateix el donà com a distintiu dels seus deixebles. I resar-lo amb Bernadeta, deixebla de Maria, i amb l’amor amb què la Verge li ensenyà. Som el poble del Déu del Parenostre, som el poble que ha rebut una revelació inoïda: que Déu és Pare, “Abbà” (manllevat del llenguatge del fills petits envers els seus pares de la terra), i Pare de tots, no només meu. Se’n desprèn que tots nosaltres som germans. Quanta profunditat en aquestes dues paraules amoroses! Basten per tota la pregària; tota està aquí! I les hem de dir amb els sentiments d’humilitat i de confiança amb què les deia santa Bernadeta.

El Parenostre conté unes peticions: que Déu sigui “santificat”, conegut, estimat i servit per tots; que el seu Regne arribi al món, s’obri pas amb força, i que molts es comprometin a servir aquest Regne de Déu; que es faci la voluntat de Déu sempre i a tot arreu, una voluntat que sabem que és d’amor i de misericòrdia, i que nosaltres hem d’obeir amb fidelitat i confiança.

A la segona part de l’oració demanem el pa que necessitem avui, el pa que reclama un cor humil, que no vol acaparar ni viure en la preocupació material; un pa que també es refereix al Pa de l’Eucaristia, que ens alimenta en el camí pel desert de la vida. I demanem que se’ns perdoni així com perdonem. El cristià és un reconciliat pel Pare que ha de donar ell mateix perdó i reconciliació a tothom. I finalment que Déu ens sostingui i no ens deixi caure en les temptacions; la més gran de totes, abandonar-lo. I que ens deslliuri del Maligne, que en tot hi vol barrejar la seva mentida, desunió i maldat.

Demanem que en molts moments del dia, ens acompanyi aquesta oració tan bella, com una entesa de complicitat entre Déu i jo: Gràcies perquè sou el nostre Pare! Mireu què ens passa, Pare! Sosteniu-nos, Pare! No tenim això i allò que tant necessitem, Pare! Que tots us estimin, Pare! Perdoneu-nos, Pare! Us vull estimar del tot, Pare!… Si la Immaculada ens ho ensenya a dir, i si Bernadeta prega amb nosaltres, aprendrem nous ressons d’aquesta oració central en la vida del cristià.

Compartir