Any de la Fe: 50 anys del Concili Vaticà II (1)

El dia 7 d’octubre vaig poder concelebrar a Roma amb el Sant Pare en l’obertura del Sínode sobre la Nova evangelització. I dijous passat dia 11, tota l’Església hem iniciat un Any de la Fe, segons el desig del Papa Benet XVI. S’esqueia en aquell dia la data exacta dels 50 anys de l’inici del Concili ecumènic Vaticà II (1962-1965), l’esdeveniment eclesial més important del segle XX. El beat Papa Joan XXIII l’havia convocat amb un esperit d’obertura i confiança en l’Esperit Sant, que guia sempre l’Església i la sosté, i amb anhel pastoral, de fer que l’Evangeli ressonés en els homes i dones del segle XX amb major nitidesa, obrint les portes perquè l’aire fresc de l’Esperit renovés la fe i el testimoniatge cristià de cara a un món que feia segles que s’anava distanciant de l’Església. L’objectiu era renovar la vida de l’Església, i adaptar-ne la disciplina eclesiàstica a les condicions del nostre temps.

Al Concili hi van participar 2.540 pares conciliars, i a la butlla de convocatòria (25.12.1961) Joan XXIII traçà un breu quadre de la situació del món, envoltat de guerres i apartat de Déu, i de la vitalitat perenne de l’Església. Fixà 3 objectius fonamentals del Concili: demostrar la vitalitat de l’Església en aquell moment històric, afavorir la unitat dels cristians que estàvem separats i oferir al món una ocasió per a aconseguir la pau.

Joan XXIII en un Discurs d’obertura memorable (Gaudet Mater Ecclesia, 11.10.1962), deia que volia que fos un Concili “pastoral”: “L’Església sempre s’ha oposat als errors, i freqüentment els ha condemnat amb la màxima severitat. En els nostres temps, no obstant, l’Esposa de Crist prefereix usar la medicina de la misericòrdia més que de la severitat”. I subratllava que l’objectiu principal del Concili era la defensa i revalorització de la veritat; la custòdia del dipòsit de la doctrina cristiana, fent que sigui ensenyat de la millor manera possible. Així mateix s’oposava als profetes de calamitats: “En el quotidià exercici del nostre ministeri pastoral, de vegades, arriben a les nostres oïdes, ferint-les, certes insinuacions d’ànimes que, encara que amb zel ardent, manquen del sentit de la discreció i de la mesura. Aquestes són les que en els temps moderns no hi veuen res més que prevaricació i ruïna. Van dient que la nostra època, en comparació amb les passades, ha empitjorat; i així es comporten com els qui no tenen res a aprendre de la història, la qual segueix essent mestra de la vida, i com si en els temps dels precedents Concilis ecumènics tot hagués procedit amb un triomf absolut de la doctrina i de la vida cristiana, així com de la justa llibertat de l’Església. Ens sembla just dissentir d’aquests profetes de calamitats, que sempre estan anunciant infaustos esdeveniments com si fos imminent la fi dels temps”. Després recorda la necessitat, a manera de testimoni davant del món, de la unitat dels cristians.

L’impacte del discurs al món catòlic i al món laic va ser positiu. Els desitjos del Papa van ser ben rebuts, i la premsa va subratllar diversos elements. El diari francès catòlic La Croix comentava: «El discurs de l’11 d’octubre és el veritable mapa del Concili. Més que un ‘ordre del dia’, defineix un esperit. Més que un programa, ofereix una orientació».

Compartir