Avui celebrem la joiosa i triomfal festa de Tots Sants! Quina alegria celebrar les vides i els testimoniatges units de tots els sants i santes de Déu, els coneguts -que figuren al Martirologi, o santoral-, i també la multitud dels sants anònims, desconeguts per a nosaltres, però no pas per a Déu, per a qui són fills i filles seus, ben estimats! Hi podem unir i celebrar totes les persones bones, exemplars, que han existit o que cadascú ha conegut (familiars, per què no?) i que, en esperança, creiem que ja són amb Déu, gaudint de la seva glòria, i intercedint per nosaltres. Confiem en la promesa de Jesús: “A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots; si no n’hi hagués, ¿us podria dir que vaig a preparar-vos estada? I quan hauré anat a preparar-vos-la, tornaré i us prendré a casa meva, perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic” (Jo 14,2-3).
Els sants ens ajuden a viure més de cara a Déu, cercant “allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu” (Col 3,1) i a “esperar contra tota esperança” (Rm 4,18). Ells ens empenyen amb la seva exemplaritat. Pels seus mèrits units als de Crist i Maria, i per les seves pregàries, un dia serem acollits a la pàtria celestial. L’Església ho demana quan fa la darrera recomanació de l’ànima del difunt a l’església: “Ajudeu-lo/la sants de Déu, sortiu a rebre’l àngels del Senyor; acolliu la seva ànima, i presenteu-la a l’Altíssim”.
Per més que cada generació ha de viure “temps durs”, amb desconcert i crisis de fe en moltes persones, els sants ens re-centren en el més important i essencial: Jesucrist, la seva Paraula, l’amor amb què Déu ens estima i que hem d’acollir i testimoniar amb paraules i sobretot amb obres envers el pròxim, envers els pobres i necessitats. “Al capvespre de la vida serem examinats en l’amor”, deia St. Joan de la Creu, resumint la famosa paràbola del judici final (Mt 25,31-46) quan se’ns preguntarà si hem donat de menjar, de beure, si hem visitat els presos, vestit els despullats, visitat els malalts… si hem estimat. Perquè tot el que fem a un dels més petits, ho fem al Crist mateix. Davant la secularització ambiental i la pèrdua del sentit de Déu en la vida de molts, us proposo que us fixeu en Crist com a centre de la vostra vida, amb qui ens comuniquem fonamentalment per mitjà de l’oració; davant l’egoisme que avui impera en la societat i que provoca tantes crisis, i davant la soledat de moltes persones, proposem-nos i oferim experiències de vida fraterna i caritativa; davant el malbaratament insolidari, visquem l’austeritat, la senzillesa de vida i la compartició; davant l’individualisme i la falsa llibertat que oblida la voluntat de Déu i el seu amor, proposem-nos confiar sempre en Déu, abandonar-nos confiadament a les seves mans. Siguem Església fraterna, en camí constant (en sortida) cap als homes i els pobres, fonamentada en l’Amor de Déu.
La festa de Tots Sants ens assegura que la vida té sentit. I des del final que esperem, s’il·lumina el camí a fer, que no és una quimera ni una buidor. Perquè sabem i creiem que ens estan esperant, que anem cap a Déu, i que serem eternament feliços. Finalment trobarem el repòs que tant desitgem (cf. Mt 11,29) i viurem una personal fraternitat eterna. Perquè, els cristians no morim, sinó que entrem en la Vida, com afirmava la doctora de l’Església, Teresina de l’Infant Jesús. Una Vida habitada per Déu i per la multitud dels seus sants.
