Estimats germans:
El pecat és una desviació. És trastornar la direcció del viatge que ens duria al destí preestablert, un destí de realització personal plena, canviant-lo per un altre destí que no porta a res. En tot cas, a la frustració. El destí natural de l’home no pot ser cap altre que Déu, com n’és també l’origen. Per aquesta raó el pecat ens perjudica només a nosaltres, mai directament no perjudica Déu; encara que, d’alguna manera, l’implica, en tant en quant, pel pecat, l’home li gira l’esquena, fent-se un projecte propi en contraposició al de Déu.
En aquest sentit, el pecat és ofensa de Déu i, parlant metafòricament, li causa ofensa i sofriment. En algunes ocasions la intenció del pecador pot ser un intent de fer mal a Déu, com seria el cas de la blasfèmia conscient i voluntària. Hem llegit a Isaïes, parlant al poble d’Israel: El que has fet és obligar-me a suportar els teus pecats, molestar-me amb les teves culpes.
L’home, que pot pecar tot sol, no té capacitat per a convertir-se tot sol. Pot començar el camí de l’absurd sense l’ajut de ningú, però no pot adonar-se de l’error i canviar de direcció en solitari. Pot fer-se mal voluntàriament, però no pot curar-se. El camí de la salut és cosa del Senyor.
El projecte de Déu és de salvació universal. Ell ha començat l’obra bona i és el qui la duu a terme. Pel profeta Isaïes ens ha dit: Sóc jo el qui esborro les teves faltes per l’amor de mi mateix, i no em recordaré mai més dels teus pecats. Per arribar a la conversió i aconseguir el perdó dels pecats cal aportar-hi la nostra col·laboració. D’una manera o altra cal que surti del nostre cor aquella pregària del salm: Senyor, compadiu-vos de mi. He pecat contra vós, salveu-me la vida. El pecador s’ha de parar a pensar per adonar-se que el seu camí hauria d’ésser un altre, i ha de conrear una actitud de retorn, tal com ho va fer el fill pròdig. Fem us d’una altra comparació: la condició prèvia del malalt per a curar-se és reconèixer la malaltia i desitjar la salut, com en el cas de l’evangeli d’avui.
En Jesús, Déu s’ha fet més proper als pecadors, constituint-lo el seu mitjancer per atorgar el perdó dels pecats. Ho hem escoltat a l’evangeli: Jesús, en veure aquella fe, digué al paralític: ‘Fill, els teus pecats et queden perdonats. I afegí: Ara sabreu que el fill de l’home té el poder de perdonar els pecats aquí a la terra.
En instituir el sagraments Jesús passà a l’Església el seu poder de perdonar els pecats en nom de Déu i ens deixà tres sagraments que poden produir aquest efecte: el baptisme que perdona tots els pecats al batejat, abans de fer-lo fill de Déu, el sagrament del perdó -conegut també com penitència o confessió i, en algunes circumstàncies el sagrament de la unció dels malalts.
