Germans molt estimats, en el Senyor:
¿Quina és la causa i la raó de la meva existència? ¿Alguna vegada he fet alguna cosa per a demanar-la, merèixer-la o exigir-la? ¿La meva existència és per ventura un privilegi a causa de la raça o la cultura a que pertanyo? No, en absolut. M’ha estat donada sense que hi tingui part ni art. La mateixa salut que gaudeixo és un do que acompanya la meva existència, sense que, ben just, pugui fer quelcom més per tenir-ne cura i protegir-la. Veig clarament, per tant, que tant la vida com la salut estan en mans d’Algú, més enllà de mi mateix.
Semblant consideració va ser suficient per a Naaman, el cap de l’exèrcit de Síria, al trobar-se guarit de la lepra, per haver reconegut el Senyor, el Déu del profeta Eliseu com l’únic Déu de tota la terra. Eliseu el va ajudar a entendre que no havia estat per màgia del seu poder personal que havia estat sanat, i no va voler acceptar cap present quan Naaman insistia en oferir-se’l, dient-li: ‘No acceptaré res. T’ho juro per la vida del Senyor’. Al mateix temps que va ser alliberat sobtadament de la lepra, Naaman va ser il·luminat interiorment per a entendre que aquell fet extraordinari no podia tenir altra explicació que el poder sobirà del Senyor que, per la mateixa raó, ha de ser l’únic Déu de tota la terra: Ara sé ben bé que, fora d’Israel, no hi cap altre Déu enlloc més de la terra.
Cadascun de nosaltres trobaríem suficients motius, cas de posseir un cor senzill i pur, per a entendre que Déu actua en nosaltres amb summa cura i delicada protecció, després que ens ha donat la vida actual, per a conduir-nos fins a la plena realització, quan serà transformada la vida present, que no pot durar per sempre, en una vida definitiva amb Ell.
Aquesta era la Bona Notícia que Pau predicava sense treva, com ho recorda a la carta a Timoteu, que hem escoltat: Pensa que Jesucrist, del llinatge de David, ha ressuscitat d’entre els morts. Aquesta és la Bona Nova que predico, i per això he de sofrir fins a trobar-me empresonat com si fos un malfactor. En aquest Jesús s’ha solucionat el futur, el més enllà de tots els homes que creuran, com diu el mateix apòstol: Si morim amb ell, també viurem amb ell. Si som constants en les proves, també regnarem amb ell. Així, la nostra vida que procedeix de Déu, si és viscuda en la seva presència en veritat i justícia, romandrà per a sempre feliçment amb Ell.
Per a millor intel·ligència, hem meditat avui la curació dels deu leprosos que, només per haver obeït un manament de Jesús: Aneu a presentar-vos als sacerdots, van quedar purs de la lepra. Els envia perquè entenguin que la sola obediència a la seva paraula els valdrà la curació, perquè posa a prova la seva fe. Realment, tenen necessitat de creure fermament en Jesús per a obeir la seva paraula d’anar a l’encontre dels sacerdots.
En efecte, ¿qui serà capaç d’obeir la paraula de Jesús sinó aquell que creu en ell de debò? Per això, el camí de la salvació comença per creure en Jesús. Per consegüent, l’itinerari de la nostra esperança, de la nostra llibertat i de la nostra salvació total comença amb la fe en Jesús. Quan aquella fe és ferma de debò, la força de la vida interior creix progressivament, fins a poder afirmar amb Sant Pau: Jo ho suporto tot per amor dels elegits, perquè ells també aconsegueixin la salvació i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist. Una fe així reafirmarà la nostra esperança i ens donarà fortalesa i alegria davant les proves, fins a trobar ple sentit a la pròpia vida i a la del món, tant en els episodis positius i reeixits, com en els negatius i frustrants. I, com Naaman de Síria, sabrem que no hi ha altre Déu en tota la terra, fora del Déu de Jesús.
