Seguint el que escrivia diumenge passat, i des de la perspectiva més social, l’Església essent fidel al Papa Francesc, viu una etapa de transformació i recerca d’una manera nova de connectar amb la societat. A Catalunya, necessitem una Església arrelada al país, a la seva cultura i a les realitats socials que la caracteritzen i oberta als migrants nouvinguts. Moltes parròquies i entitats eclesials catalanes ja vivien aquesta espiritualitat d’arrel comunitària i de compromís amb els col·lectius més vulnerables, però el Papa Francesc ha donat un impuls renovat a aquesta manera de fer, amb unes opcions pastorals centrades en l’acollida, la justícia social, el diàleg interreligiós i l’ecologia integral. En temps de polarització, el Papa Francesc ha estat especialment ferm a defensar la fraternitat i el diàleg en contextos de conflicte. El seu missatge ha estat interpretat per molts com una crida a la no confrontació, a l’escolta mútua i a buscar camins de reconciliació: “construir ponts i no murs”.
Catalunya i Andorra, com altres zones d’Europa, viuen una secularització accelerada. Però precisament aquí, l’estil pastoral de Francesc, menys doctrinal i més existencial, ha facilitat un apropament de sectors allunyats de l’Església. Ha ajudat a reconnectar amb persones que no s’identifiquen amb les formes tradicionals, però sí amb valors com la solidaritat, la cura de la Creació o la defensa de la dignitat humana. Ha animat els catòlics a ser una Església que aposta per una presència menys institucional i més evangèlica, arrelada a la realitat del carrer. Ha obert finestres, ha donat aire fresc i ha contribuït a una Església que vol ser casa de tots, especialment dels qui més pateixen.
El llegat del Papa Francesc a Andorra ens anima a créixer en la fe, mantenint l’equilibri i la identitat en un país singular. Ha mantingut el pactat a l’Acord entre la Santa Seu i Andorra, i ha respectat l’estructura del Coprincipat —on el bisbe d’Urgell és cap d’Estat—, i en aquest context ha tingut una incidència particular, especialment en tres dimensions: renovació pastoral, Bisbat i Parròquies ben presents, i el testimoni dels cristians en una societat moderna i oberta. Seguint el seu missatge, des de les institucions i comunitats hem treballat per fer l’Església més propera i més compromesa amb la vida de la gent. A Andorra, on la fe és present però on la secularització avança, aquest enfocament ha ajudat a mantenir viu el sentit comunitari i espiritual en un entorn multicultural. El fet que el bisbe d’Urgell sigui també cap d’Estat d’Andorra fa que el seu rol tingui una dimensió doble: espiritual i institucional. En aquest sentit, el Papa Francesc respectant-ho, ha influït indirectament a través del to i l’exemple que ha marcat: valoració de la dignitat infinita de tot ésser humà, també dels més febles en la societat com els infants, els no-nascuts, els ancians, les persones amb discapacitat, i els malalts mentals; cercant sempre el servei i la transparència, amb el compromís educatiu. L’Església intenta seguir aquesta estela, i mantenir un perfil proper, dialogant i sensible a la realitat social andorrana, amb un compromís per la justícia social i la sostenibilitat ecològica. A Catalunya i a Andorra, el llegat del Papa Francesc es tradueix en una Església prudent però significativa, capaç d’estar al servei de les persones i de la pau social. Amb un rol institucional únic al món, el bisbe-copríncep està cridat a ser, seguint el Papa Francesc, un pont entre mons: entre el secular i el religiós, entre el passat i el futur, entre la fe cristiana i la cultura contemporània.
