En Nochebuena de 1123, hace 800 años, san Francisco de Asís (1181-1226) organizó en Greccio, Italia, un pesebre viviente para recrear el Nacimiento de Jesús. Se iniciaba así la tradición de la creación de los belenes, una de las tradiciones católicas más extendidas y arraigadas hasta nuestros días y que hoy trasciende lo religioso y es una auténtica expresión de la cultura popular.
Por este motivo, el día 16 de diciembre en la Casa de Espiritualidad del Santo Cristo de Balaguer se conmemoró esta efeméride con un acto organizado por las Monjas Clarisas del Santuario del Santo Cristo y Santa Clara de Balaguer, donde se hicieron presentes el Vicario General de Urgell, Mn. Ignasi Navarri, la Paera Jefe de la ciudad de Balaguer, Sra. Lorena González, el Presidente de la Agrupación de Belenistas de Cataluña, Sr. Jordi Curcó, y el Viceministro regional de los Terciarios Franciscanos de Catalunya, Sr. Josep Serra.
Luego hubo la lectura del Pregón de Navidad a cargo de la Hna. M. Victoria Triviño, y el acto concluyó con la interpretación por parte de las Hnas. Clarisas del Monasterio del Santo Cristo de Balaguer de un pequeño Concierto de dos piezas: ”Al mundo paz” de G. F. Händel (1685–1759) y “Dadme Albricias hijos de Eva”, Anónimo del s. XVI.
La Hna. M. Victoria Triviño, ofreció un Pregón de Navidad cuyo texto es éste:
Pau i Bé
Us anuncio una gran alegria.
S’acosta la nit santa en què va néixer Jesús.
Amb prou feines falten vuit dies.
És la nit en què el Fill de Déu,
ve a revelar-nos l’amor de Déu Pare,
i a donar-nos el seu Esperit,
perquè n’aprenguem,
i siguem capaços d’estimar-nos com a fills de Déu.
Amb el Nadal començarem un Cap d’Any en què ens desitjarem el millor. L’any 2023, ja se’n va. A la seva motxilla s’emporta el record de goigs i desfetes, de dols i festes celebrades. Les deixarà a l’arca del passat que només pot obrir la clau de la memòria, si no la perdem. Entre aquests esdeveniments es compten 800 anys de tres fets memorables en la vida de Sant Francesc d’Assís:
1 – L’aprovació de la Regla de Vida per a l’Orde de Frares Menors, per ell fundada.
2 – La carta a Sant Antoni de Pàdua, el Doctor Evangèlic, encarregant-li ensenyar la Sagrada Teologia als germans.
3 – El pessebre vivent de la nit de Nadal, al poble de Greccio.
Amb freqüència es limita la personalitat i el fer de sant Francesc d’Assís a l’ecologia i poc més. Però sant Francesc té una forta personalitat que es manifesta en altres vessants molt importants. És el fundador d’un gran Orde que, travessant temps d’esplendor i de crisi, porta vuit segles de rodatge. Un Orde al qual ell va donar forma de vida, exemple i estabilitat.
Tot va començar quan un dia, el Senyor li va dir sense soroll de paraules: «Francesc ves, edifica la meva Església que està en ruïnes».
Des d’aleshores, el sentit de la seva vida va ser «edificar l’Església en crisi, vivint l’Evangeli amb autenticitat».
No va pretendre donar lliçons a ningú, només ser «exemple i mirall» amb la seva vida. El papa Benet XVI deia que «la prioritat absoluta del seu magisteri va ser sempre ajudar la persona d’avui a trobar-se amb Déu». Ja veieu que era molt franciscà. És el mateix que va moure Sant Francesc i, en una societat també en crisi, va ser capaç d’obrir rutes de renovació per portar la gent a la trobada amb Déu.
Per això, per acostar Déu als frares i a la gent, va procurar l’aprovació de la Regla, encarregà sant Antoni ensenyar teologia, va crear el pessebre de Greccio i va rebre les llagues de Jesús.
TARDOR 1223
Al mes de novembre sant Francesc era a Roma amb fra Lleó. Tenia un assumpte molt important. El seguien ja molts germans. Calia donar estabilitat jurídica al moviment evangèlic que s’havia generat al voltant de la seva persona, havia d’obtenir del papa l’aprovació de la Regla que havia redactat. Els tràmits previs li van fer prolongar l’estada a Roma, per revisar acuradament el text, abans de presentar-lo al Papa, a la Basílica de Sant Joan del Laterà.
Tot va anar bé. El papa Honori III es va alegrar de conèixer Francesc. L’admirava com a veritable home de Déu, el va acollir benèvolament i li va atorgar l’aprovació de la seva Regla el 29 de novembre de 1223 amb la butlla Solet annuere.
Aquell dia, el moviment franciscà va prendre forma i va néixer com un nou Orde religiós a l’Església: l’Orde dels Frares Menors. Francesc va deixar de ser el líder religiós d’un moviment en crescuda, per ser el Ministre General d’un gran Orde.
Amb la butlla del Papa Honori III a l’alforja, Francesc tenia pressa per tornar i comunicar la notícia als germans. Però, per aquells dies, va passar un fort temporal de vent, fred i pluja que desaconsellava posar-se en camí i va haver de romandre a Roma diversos dies.
Ja corria el mes de desembre quan, a la fi, va millorar el temps i Francesc va deixar Roma. Sobre les fulles cruixents de tardor va caminar amb fra Lleó i fra Àngel cap a Fontecolombo. Estava molt malalt, però el goig de tornar amb la Regla aprovada i butllada i la proximitat del Nadal, li donaven força per caminar a l’encontre dels germans.
Quan va arribar a Fontecolombo va fer trucar al noble cavaller Joan Velita, Senyor de Greccio. Li va expressar el descans que suposava per a ell deixar a l’Orde un estatut definitiu. Se sentia alliberat d’una gran responsabilitat. Era com si comencés per a ell una etapa nova i, la seva única aspiració, era viure el tracte íntim amb Déu. A la fi li va confiar un desig:
«Desitjaria celebrar la pròxima festa del Salvador, va dir-li Francesc, i commemorar el seu naixement a Betlem de manera que se’m presentin vivament els dolors i molèsties que des de la infància va patir per salvar-nos».
«Vull veure amb els meus ulls la pobresa del Fill de Déu».
Francesc volia veure… Diuen que els mediterranis necessitem veure i tocar…, i precisament el Nadal és la festa dels sentits, i també dels costums més bells i entranyables. Podríem dir que això de «veure i tocar» és més cert ara, en el nostre temps, on prima la imatge i l’expressió corporal.
En tot cas, el que sant Francesc volia, «veure amb els seus ulls«, era l’Evangeli que es proclama a la Missa de la nit de Nadal. No només escoltar-lo. Volia veure’l en un escenari que li era molt estimat, a Greccio.
Què pretenia sant Francesc amb aquella originalitat de muntar un pessebre a Greccio? De debò ¿només satisfer la seva devoció? No. En aquest cas ho hauria fet en la intimitat amb els frares.
Francesc no només volia veure amb els seus ulls el Misteri de Nadal, pretenia que el veiessin els frares, volia que el veiés el poble, quanta més gent, millor. Ara ja sabem per què: per obrir camins nous de renovació, per portar homes i dones a la trobada amb Déu, per apropar-les a Déu per la contemplació.
Per al cavaller Joan Velita, Senyor de Greccio, un desig de Francesc era una ordre. I va recollir aquell desig. Havia de preparar a la muntanya de la seva propietat, una cova el més semblant a la de Betlem.
PER QUÈ A GRECCIO?
Greccio era un poblat petit fundat per exiliats grecs en època remota. El seu nom era Grècia, però aviat va venir a pronunciar-se: Greccio. És un lloc boscós de roures i alzines, a la província de Rieti, a 750 m. sobre el nivell del mar.
Hi havia a Greccio un eremitori de frares menors, penjat com un niu al pendent del Monte Lacerone. Francesc, que buscava llocs solitaris per donar-se a l’oració amb Déu, es retirava amb gust a l’eremo de Greccio perquè el trobava ric en pobresa. A més, els germans li havien preparat una cel·la apartada, en un extrem de la roca, on ell es lliurava a l’oració amb molta llibertat.
Francesc estimava la gent de Greccio, i la gent de Greccio veneraven Francesc. Hi acudien, li demanaven ajuda en les seves necessitats, i els va fer molts miracles. Van dir que enlloc va portar Déu tanta gent com a Greccio.
«Vull veure amb els meus ulls«, va dir Francesc al cavaller Joan. Volia celebrar un Nadal agermanat, exemplar. Volia «veure» el misteri de tendresa i de pobresa de la Mare de Déu Pobrissona, i l’anorreament del Fill de Déu fet Infant per mostrar-nos l’amor exemplar de Déu Pare.
Volia que en aquell lloc de la muntanya acomodessin un pessebre de veres, amb molta palla, i traguessin un ase i un bou com aquells que van acompanyar el nen Jesús.
Faltaven només un parell de setmanes per al Nadal i el cavaller Joan, molt complagut, va cavalcar cap a Greccio a disposar-ho tot puntualment. Malgrat el seu elevat llinatge i importants càrrecs, era una persona afable, «de bona fama i millor tenor de vida, a qui el benaurat Francesc estimava amb amor singular, ja que, essent de noble família i molt honorable, menyspreava la noblesa de la sang i aspirava a la noblesa de l’esperit». Preferia lluitar amb les armes de la Llum i va professar com a terciari franciscà. El cert és que el cavaller Joan no ha passat a la història per les seves gestes a la milícia, que tal vegada les va tenir, sinó per la seva col·laboració amb Francesc en aquell exemplar Nadal, celebrat a la terra de la seva propietat.
Davant el poblat de Greccio, el cavaller Joan posseïa una alta muntanya de grutes i coronada per un bosquet. Era el lloc triat. Allà Francesc no pretenia de cap manera fer teatre. No era el seu propòsit crear un guió per ser representat per actors. Volia proclamar, veure i viure l’Evangeli.
QUÈ VA SUCCEIR LA NIT DE NADAL DE GRECCIO?
Va arribar el dia 24 de desembre. Tot estava a punt.
Els frares de diversos llocs es van citar a Greccio. Van prendre el relleu dels àngels de Betlem i, de camí cap a Greccio, anaven convidant els homes, les dones i els nens de la comarca, perquè els acompanyessin al gran esdeveniment. I així, a poc a poc, es va anar formant una llarga i espessa comitiva que avançava amb teies enceses serpentejant per la muntanya com un riu de llum. Les torxes il·luminaven la nit santa, i la muntanya retornava a la gent el ressò dels seus cants. També Francesc va deixar enrere Fontecolombo, es va internar a la vall de Rieti i va arribar a Greccio el mateix dia 24 de desembre.
A la gruta esperaven la mula i el bou que recorden les paraules del profeta Isaïes (1,3):
Un bou coneix el seu propietari,
i un ase, l’estable del seu amo,
però a mi, Israel no em coneix,
el meu poble m’ignora.
No poden faltar aquests animals al pessebre. Són una crida a la fidelitat, a percebre la presència del Senyor.
Ja estava preparat el pessebre amb la palla. La multitud de gent senzilla esperava expectant com els pastors de Betlem.
Fra Lleó va començar la missa davant el pessebre. Francesc, que era diaca, dret i revestit de dalmàtica, va cantar l’evangeli segons sant Lluc (2,1-14) amb veu potent, dolça, clara i ben timbrada.
L’hostal del poble estava ple de pelegrins quan Josep amb la seva esposa Maria, que estava embarassada, van arribar a Betlem. Es van recollir al portal de la posada, al costat del pessebre. Allà li va arribar el temps del part a la Santa Mare de Déu i va donar a llum Jesús. Amb inefable tendresa va contemplar l’Infant Diví, amb amor de mare el va abraçar, «el va embolicar en bolquers i el va ajeure en un pessebre».
Els ulls de Francesc s’humitejaven i s’omplien de llàgrimes, i el cor desbordava tendresa davant el pessebre ple de palla. No hi havia cap imatge del Nen Jesús al pessebre, però es feu un silenci dens. Tots el miren… I allà el contemplen i comprenen commoguts «la humilitat de Déu».
«No tingueu por. Us anuncio una gran alegria per a tot el poble. Avui us ha nascut el Salvador, el Messies, el Senyor. I aquí teniu el senyal: trobareu un Nen embolicat en bolquers i ajagut en un pessebre…»
Ara Francesc «predica al poble sobre el naixement del Rei pobre». I els muntanyencs de cor senzill l’escolten, com els pastors que guardaven els seus ramats prop de Betlem van escoltar els àngels. Francesc, amarat de tendresa, transmet la seva vibració als fidels, i el Nen sepultat en l’oblit en molts cors es reanima.
Després fra Lleó continua la santa missa. Canten el Prefaci: «És realment just i necessari donar-vos gràcies, Senyor…» I arriba el moment inefable del Misteri de fe: sobre el pessebre amb molta palla, fra Lleó estén un fi corporal teixit per santa Clara. Sobre el corporal col·loca la patena, i diu les paraules de la consagració: «Això és el meu cos…»
Ara sí, tots veuen el Senyor en el misteri de fe reclinat en el pessebre. No és una imatge del Nen, és la forma consagrada de l’Eucaristia.
En aquell moment de fe sentida, la gent va veure amb els ulls de fe, es van acostar a Déu. Va ser una experiència mística. Per a molts va ser un nou naixement. No era només una escena tendra. Francesc estava contemplant el misteri del Nadal en tota la seva profunditat, i així ho va fer experimentar als altres.
Arribat el moment de rebre la sagrada comunió, la gent va comprendre que era el moment d’acollir i abraçar el Nen, i s’acostaren a combregar amb gran desig, com mai els havia succeït. El senyor de Greccio, que observava commogut, va començar a veure amb els ulls espirituals com despertava el Nen al cor de la gent del lloc que ell coneixia molt bé.
Aquella visió del Cavaller Joan significava el naixement de l’Infant diví en el profund de l’ànima. No era mirar i besar una imatge: era rebre’l i abraçar-lo interiorment. Despertava la fe adormida, l’esperança oblidada, la caritat perduda.
«Aquesta visió prodigiosa –diu el biògraf franciscà- simbolitzava l’obra meravellosa realitzada a la terra pel germà Francesc, que amb la seva experiència desbordant, va despertar la fe adormida al cor dels homes, la fe en Jesucrist, nostre Senyor que viu i regna amb el Pare en la unitat de l’Esperit Sant pels segles dels segles. Amén. Al·leluia! Al·leluia!
«Vull veure amb els meus ulls». Aquest era el desig de Francesc, despertar la fe adormida, ensenyar a veure amb els ulls de la fe, convidar a acollir el Fill de Déu que ve a nosaltres per ensenyar-nos a conviure amb la Pau i el Bé. Per ensenyar-nos com estima Déu Pare. Per ensenyar-nos com ens hem d’estimar els uns als altres amb l’exemple de Jesús i la gràcia de l’Esperit Sant que se’ns ha donat pel Baptisme.
«I passen tota la nit entre cants d’alegria».
Van cantar els frares, van cantar la gent de la comarca: Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes i dones de bona voluntat. Van cantar nadales. Cantem nosaltres nadales! No deixem d’ensenyar als nens els cants de Nadal tradicionals de la nostra terra! Contenen ensenyaments de fe! Són l’únic gènere literari que van crear els àngels.
Es feia de dia quan la gent van tornar a casa seva. I sabeu què s’emportaven com a relíquia? Feixos de palla del pessebre. Cinc anys després la cova del pessebre va ser consagrada com a lloc de culte, i sobre ella es va edificar una església en honor de sant Francesc.
QUINA VA SER LA NOVETAT DE GRECCIO?
Va ser la celebració litúrgica de la Nit de Nadal, la Missa del Gall, ambientada amb uns pocs elements decoratius, que van ajudar tothom a «veure amb els seus ulls«, la humilitat de Déu i de la Santa Mare de Déu.
Podem intuir on es va inspirar Francesc. Durant l’any que va estar a Terra Santa, segurament va visitar la cova de Betlem. Allà no hi ha imatges, només una estrella a terra amb la inscripció: «Aquí va néixer Jesús». No hi ha cap imatge a la gruta, però, tot pelegrí, com Francesc, adora prostrat i «veu amb els seus ulls» la grandesa i la humilitat del Misteri del Fill de Déu, que va néixer de Santa Maria Verge. És possible que l’experiència viscuda a la cova de Betlem inspirés la celebració del Nadal de Greccio. Per què no havia de succeir el mateix a d’altres llocs? Seran capaços de veure-hi? Sí, la gent, d´altres llocs i d´altres temps, nosaltres, som capaços de «veure amb els ulls de la fe» el naixement del Fill de Déu en un pessebre amb molta palla. I assolir-lo, abraçar-lo a l’Eucaristia.
Aquella nit Francesc va crear la forma de despertar en nosaltres una nova sensibilitat cap a la humanitat del Fill de Déu, nascut a Betlem i mort a la creu. Va ensenyar la humanitat a tenir ulls d’infant per contemplar la tendresa de Déu.
Habitem en una societat plural cada vegada més paganitzada. Urgeix guardar i transmetre a la família la nostra tradició nadalenca. El que es guardi en petites comunitats serà ferment d’una nova florida del Regne de Déu «a casa nostra».
El pessebre i la Missa del Gall són també per als nens -tot i que es poden adormir plàcidament, després de veure la representació del pessebre vivent a l’Evangeli-. Diuen que els jueus acostumen a donar als nens una cullerada de mel quan llegeixen per primera vegada la Torà, perquè s’hi afeccionin i recordin la seva dolçor. Nadal també és un bon temps per a apropar els nens a Déu Infant i a menjar torró. Així serà més fàcil ensenyar-los, durant l’any, a conèixer i seguir Jesús, dia a dia a l’Evangeli.
I siguem pessebristes, com Francesc d’Assís, a casa, a la parròquia, i on puguem. Potser, en una societat on el llenguatge i valors humans i cristians es dilueixen com un terròs de sucre, en una societat cada cop més rígida i controlada, esquarterada per la crítica de molts contra tots, interessa tenir present que perdre la dimensió del sagrat, de la transcendència i del misteri ens empobreix.
Però hi ha una Associació que fa recuperar els ulls d’infant. Són els Pessebristes. Prediquen amb el llenguatge secret de la bellesa, prediquen amb les figures, les casetes i els paisatges. Els pessebristes són els catequistes de la Humanitat de Déu, del misteri de Betlem. Posseeixen l’art sagrat de motivar la més delicada emoció religiosa quan la pietat s’uneix a la bellesa en la imatge.
A l’Orde Franciscà Seglar de Lleida tenim pessebristes com Josep Figueres i la seva esposa Montserrat, i en aquest any especial hem demanat la seva col·laboració per muntar el pessebre que podreu visitar al monestir.
Les filles de Clara d’Assís sempre hem estat pessebristes. Però a Santa Clara de Balaguer fa anys que vam fer nostre el desig del pare sant Francesc: «Vull veure amb els meus ulls». I a mitjanit, quan es proclama l’Evangeli de la Missa de Gall, anem realitzant el que s’anuncia, fins a fer visible el pessebre vivent. Expressem la nostra fe perquè els fidels vegin amb els seus propis ulls el Misteri de Nadal!
Gràcies!
