Nota de la CEE sobre la situació creada per la pandèmia

En finalitzar la seva Assembla Plenària, els Bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola han fet pública una Nota sobre la situació social creada per la pandèmia.
El text és aquest:
 

Sobre la situació social creada per la pandèmia

Informe de la Comissió Episcopal de Pastoral Social i Promoció Humana a l’Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola presentat el passat 17 de novembre.
 
Introducció

L’objectiu d’aquest informe pretén ser una humil contribució al coneixement de la situació social del país en relació amb la pandèmia en què estem immersos. Per això, la Comissió Episcopal de Pastoral Social i Promoció Humana va realitzar, durant el passat mes d’octubre, una consulta als diferents organismes i departaments de la Comissió per tal de tenir una informació directa i precisa sobre la situació de les persones més vulnerables de la nostra societat. Moltes d’aquestes persones estan sent ateses per les comunitats cristianes i pels organismes eclesials de l’acció caritativa i social.

Les fonts d’informació que han participat en aquesta consulta són les següents:

• Càritas
• Migracions
• Pastoral del Treball
• Departament de Turisme
• Departaments de mobilitat humana: gitanos, fires, circs i carreteres
• Apostolat del Mar “Stella Maris”
• Pastoral Penitenciària
• Tràfic
• Justícia i Pau
• Setmanes Socials

L’Informe, encara que se centra fonamentalment en la situació real dels grups afectats i atesos pastoralment per aquests departaments i organismes, pren també en compte la publicació de la recent encíclica del papa Francesc, “Fratelli tutti”, el desenvolupament de la fraternitat universal (FT, 9). Per això, l’anàlisi no és merament sociològic i descriptiu, sinó que té en compte la mirada a les persones en la seva situació de “descart” (veure números 18 i ss. de la “Fratelli tutti”), ja que en el fons “no es considera ja les persones com un valor primari que cal respectar i emparar, especialment si són pobres o discapacitades, si “encara no són útils” -com els no nascuts-, o si “ja no serveixen” -com la gent gran” (FT, 18).

Al llarg de la reflexió, es proposa també una síntesi de les “respostes” que s’estan oferint des dels àmbits polítics, econòmics i des de l’Església. L’informe no pretén ser exhaustiu, però sí significatiu pel que fa a la realitat de pobresa i marginació, contemplada pels nostres agents pastorals i pels organismes directament implicats en la pandèmia. Amb aquestes dades, es pretén orientar la missió evangelitzadora de l’Església davant les realitats socials més urgents.

1. La crisi ha generat una ràpida i profunda ferida en la nostra societat

La pandèmia s’ha convertit en un fet social totalitzant. No només ha afectat la salut de la població, sinó que ha trastocat totes les dimensions de l’existència. Des dels aspectes socials i econòmics als familiars i religiosos. Res ha quedat immune a l’efecte d’una pandèmia que ha accelerat i intensificat processos socials existents, com la desigualtat i l’exclusió, i ha creat enormes camps d’incertesa per a una ètica de la vida.

La convivència ciutadana i els comportaments polítics estan patint profundes alteracions a tot el món per la novetat de la realitat i per la improvisació de les respostes als problemes. Tots constatem que mecanismes polítics excepcionals, com pot ser l’estat d’alarma, s’ha convertit en un instrument gairebé permanent en la nostra precària democràcia.

Els canvis profunds que hem viscut des de l’inici de la crisi són encara massa propers per analitzar en profunditat les seves conseqüències. Després de vuit mesos de propagació del virus només podem observar els primers impactes d’una crisi que es caracteritza fonamentalment per haver generat una profunda ferida a la nostra societat amb tres símptomes: la limitació de drets, l’increment de la desigualtat en la societat i la desvinculació de la moral.

 1r La limitació de drets humans

El virus amenaça la vida i tensa al màxim des de les atencions a la llar fins al sistema residencial d’atenció a la gent gran, des de les atencions als hospitals fins a la mort en soledat. L’economia s’ha enfonsat com a conseqüència de la desocupació i de la necessitat de paralitzar el sistema productiu en determinats moments per frenar la pandèmia.

2n L’increment de la desigualtat en la societat espanyola

Fa poc més d’un any, el VIII Informe FOESSA ens alertava, en un context de creixement econòmic, que 8,5 milions de persones estaven en una situació d’exclusió social al nostre país. D’aquestes persones, 1,2 milions viuen a la supervivència pura i dura, i d’altres sis milions temien que la propera sacsejada se’ls emportés per davant. Doncs bé, la pandèmia ha vingut a agreujar la situació, a evidenciar les ruptures, tendència i errors de la nostra societat. Així ha deixat al descobert una estructura social precària, una desigualtat profunda, una manca d’oportunitats per als últims, una protecció social clarament insuficient i una comunitat afeblida que, tot i que va ressorgir en el primer moment de la crisi, no és capaç de mantenir la flama viva per avançar cap a la “nova normalitat”.

3r Canvis socials i polítics que denoten la seva desvinculació de la moral

Els escenaris socials i polítics han canviat profundament generant una comprensió nova de l’espai públic. Com bé subratlla el papa Francesc (FT, capítol 1 “Ombres d’un món tancat”), la globalització, el món digital, la fatiga civil i política que arriba fins al fàstic de les societats civils, la desafecció per la política i els polítics, la mateixa mercantilització de la societat o la manca de lideratges socials i polítics marquen una concepció de la vida pública diversa, complexa i embolicada. Aquesta situació s’ha vist accelerada i intensificada per la pandèmia del COVID-19 que ha alterat la vida pública.

Si mirem el substrat antropològic que predomina a la societat, podem constatar que la cultura dominant tant en l’àmbit polític com econòmic ha configurat un nou model social, els axiomes principals són el relativisme, l’individualisme i, com a conseqüència, la recerca del màxim guany sense tenir en compte la situació i els problemes dels altres.
 

2. Manifestacions del descarti en la crisi

2.1.- Atur i reducció d’ingressos

Abans de l’aparició de la pandèmia, el nostre país ja patia una greu malaltia en l’àmbit laboral amb dos principals indicadors: l’atur i la precarietat. De fet, abans de la infecció provocada pel Covid-19, més de 1,2 milions de llars tenien tots els seus membres a l’atur.

En aquests moments, la pandèmia està incidint de manera molt gran en les taxes d’atur. Els informes ens diuen que la desocupació està afectant amb més duresa les persones en situació d’exclusió. Aquestes treballen, majoritàriament, en sectors molt estacionals, com poden ser l’hostaleria, el turisme, l’agricultura, els firaires, etc. Si al mes d’octubre l’atur havia crescut 2,5 punts percentuals per a la població en general, per a les persones ateses per Càritas l’increment arribava a 5 punts percentuals. Com a conseqüència d’això, s’ha incrementat el nombre de persones que han entrat a formar part de l’economia informal.

Aquesta impensable caiguda de l’ocupació ha comportat la reducció dràstica d’ingressos i, per tant, l’increment de la pobresa entre les llars en situació d’exclusió. Especialment preocupant és l’escenari d’unes 200.000 persones acompanyades per Càritas que ja no comptaven amb cap ingrés econòmic el passat mes de setembre.

Dins el col·lectiu en exclusió és especialment crítica la situació dels qui es guanyen la vida en l’economia informal. Els ingressos econòmics de persones o famílies de l’ètnia gitana i dels immigrants amb situació administrativa irregular, per als que l’economia informal és l’única font d’ingressos econòmics, han experimentat una reducció del 70%. Aquestes famílies que depenen de l’economia informal pateixen una total desprotecció social i jurídica (prestacions, subsidis, etc.) davant les múltiples i variades situacions d’atur i pobresa. Al nostre país, almenys 615.000 persones subsisteixen a força d’ocupacions informals i, per tant, elles experimenten la màxima expressió de la precarietat laboral.

Especialment significativa està sent la situació del sector turístic pel pes que té en la nostra economia nacional. “El 2020 va ser un any rècord en el descens de visitants. Segons els informes de l’INE, entre gener i juny de 2019, més de 38 milions de persones van visitar Espanya i van realitzar una despesa superior als 40.000 milions d’euros. En aquest mateix període, durant aquest any, amb l’”Estat d’Alarma” vigent, Espanya va perdre 27 milions de visitants.

Les restriccions imposades a l’activitat dels hotels, comerços, restaurants i bars per intentar frenar la creixent onada de contagis del COVID-19 i el toc de queda nocturn, amb l’avançament de l’horari de tancament dels locals, fa inviable qualsevol pla de recuperació. Hi ha autònoms i empresaris que ja han abaixat la persiana de forma indefinida per la impossibilitat de quadrar els comptes, i bona part dels que resisteixen ho fan amb una facturació que es desploma i, sovint, compromet la seva continuïtat. El sever impacte que la crisi del coronavirus està generant en el sector serveis és indiscutible, però les seves conseqüències no acaben aquí, sinó que arrosseguen amb si mateixes nombroses víctimes col·laterals. Les dones, els joves i els treballadors de l’economia informal són els que tenen més risc de perdre els seus llocs pel tancament d’empreses en el sector.

L’hostaleria arrossega tots els sectors. La caiguda de consum en bars, restaurants i hotels redueix fins a un 40% el volum de negoci de les empreses que nodreixen el sector amb productes, béns i serveis. L’hostaleria integra moltes empreses i, per tant, genera milers de llocs de treball indirectes. En aquest sentit, convé no oblidar que són les micro, petites i mitjanes empreses (MIPYMES), les principals creadores d’ocupació en aquest sector i, lamentablement, les més afectades per la pandèmia. Curiosament, són aquestes mini empreses les més descuidades pels legisladors a tot el món. A Espanya una part molt important del 15% del PIB, generat pel turisme, depèn d’aquestes micro empreses, ara enfonsades per la crisi del Covid-19. El descens de viatges turístics i excursions està afectant a milers de famílies que viuen de les empreses del transport, així com a l’agricultura i ramaderia. Les normes sanitàries i de confinament dels últims mesos estan condicionant molt el funcionament i el lloguer d’autobusos i taxis, així com el consum dels productes dels nostres pagesos i ramaders.

2.2.- Crisi de l’habitatge.

Hi ha una relació molt estreta entre la pèrdua d’ocupació i els elevats preus de l’habitatge, ocasionant situacions de precarietat i amuntegament familiar. Quatre de cada deu famílies en inestabilitat laboral greu no tenen diners per afrontar despeses relacionades amb l’habitatge (hipoteques, lloguers, subministraments…). La pandèmia ha posat al descobert la dificultat per a l’accés a l’habitatge i la impotència per accedir a aquest espai de protecció que és la llar. Com en altres àmbits, la crisi del coronavirus ha vingut a agreujar la delicada situació, que ja existia, per a milers de famílies. Això es constata en les més de 700.000 persones acompanyades per Càritas que no tenen recursos per pagar-se l’habitatge o els subministraments i en les més de 40.000 que malviuen al carrer.

2.3.- Crisi de la salut i de les cures

Un altre efecte de la reducció d’ingressos és la incidència en la salut de les persones. En el col·lectiu de persones excloses, ens trobem amb situacions molt preocupants. Un 36% de les llars han empitjorat en l’àmbit de la salut psicoemocional i el 21% en salut física pel que fa a la situació prèvia a la crisi. Això resulta fàcil comprendre-ho, si tenim en compte la gran quantitat de tractaments de salut cancel·lats i/o retardats, així com les situacions extraordinàries d’estrès i ansietat que la pèrdua de llocs de treball i ingressos està provocant.

En relació directa amb la salut, hi ha la crisi de les cures. La capacitat de conciliació de les famílies en situació d’exclusió és un aspecte important a l’hora d’analitzar l’impacte de la pandèmia sobre aquestes llars. Moltes famílies (el 18%) van haver de renunciar a una feina per atendre els seus fills o persones dependents.

Així mateix, la fase de confinament més estricte i la consegüent suspensió de les classes presencials en els centres educatius, va obligar moltes famílies, especialment monoparentals, a haver de triar entre mantenir els ingressos per via de la feina presencial, quan no hi havia una altra alternativa, o quedar-se a casa cuidant dels seus.

2.4.- Debilitament de les xarxes de suport

Les famílies més vulnerables estan perdent xarxes de suport. Tot i que les relacions entre familiars, veïns, amics, etc., s’han enfortit, la capacitat de suport d’aquestes xarxes és cada vegada menor.

L’estiu va donar una treva a les dificultats familiars, al reactivar els ingressos a les llars. Com a conseqüència d’això, els grups d’ajuda que havien sorgit en els pobles i barris de tota la geografia espanyola durant la pandèmia, s’han anat debilitant amb les mesures d’obertura i desconfinament. No obstant això, les necessitats de les persones, a les quals aquests grups donaven resposta, segueixen vigents. Aquesta tendència sembla indicar que la pandèmia no ha aconseguit trencar la dinàmica individualista imperant en la nostra societat. Com assenyala “Fratelli tutti”: “l’individualisme no ens fa més lliures, més iguals, més germans. La mera suma dels interessos individuals no és capaç de generar un món millor per a tota la humanitat” (105).

2.5.- La bretxa digital.

La bretxa digital apareix com un nou element generador d’exclusió. Un dels efectes d’aquesta pandèmia està sent el fort impuls de la digitalització de la nostra societat. Comptar amb dispositius, connexió i habilitats suficients per a manejar-se a Internet s’està convertint en una cosa absolutament necessària per a desenvolupar-se amb èxit en la recerca d’ocupació, en les oportunitats formatives, en les relacions amb l’administració, en l’àmbit escolar, etc. Això ens permet descobrir que la bretxa digital, que fins ara es contemplava com una conseqüència de l’exclusió, ara també s’ha de considerar com a causant de la mateixa.

El seguiment de l’educació des del propi domicili, al tancar-se els col·legis, ha obligat a una ràpida i improvisada adaptació curricular en multitud de plataformes formatives, provocant i aprofundint la desigualtat ja existent en el sistema educatiu: el 30% de l’alumnat espanyol no ha disposat dels mitjans suficients per continuar amb la seva formació durant els mesos del confinament.

3. Els grups més afectats per la crisi.

Aquestes manifestacions del descart, que acabem d’esmentar, les pateixen en major o menor mesura els diversos grups de persones a les que es pretén servir pastoralment des dels diferents departaments de la Comissió Episcopal, cadascun des de la seva peculiaritat. Aquests col·lectius són:

a) Persones refugiades i migrants, especialment les que es troben en situació administrativa irregular. El sistema de reassentament les deixa amb enormes obstacles per a poder treballar i accedir a un habitatge digne. La llei d’estrangeria els condemna a l’economia submergida, a l’explotació i, en alguns casos, a situacions de semiesclavitud, especialment en els sectors de l’agricultura, l’hostaleria i el servei domèstic. En la major part dels casos, no poden accedir a cap dret, inclòs el dret als ajuts excepcionals per la pandèmia. D’altra banda, el sistema d’asil està paralitzat. Com a conseqüència d’això, podem trobar al carrer famílies senceres, provinents de situacions d’extrema violència, a les quals se’ls ha negat l’asil. En aquest ordre de coses, no hem d’oblidar tampoc els joves no acompanyats (MENAS) que, al complir la majoria d’edat, no se’ls concedeix una residència legal, veient-se abocats a la pobresa i la delinqüència en el 84% dels casos.

b) Persones sense llar o amb habitatges insegurs: Aquestes persones s’enfronten a reptes importants. El perfil general dels que no tenen llar és el d’un home entre 45 i 64 anys, de nacionalitat espanyola (un 53,5%) i estrangers (un 46,5%). Especialment preocupant és el profund sofriment d’unes 7.100 dones, sense sostre o sense habitatge, que són ateses per Càritas. Moltes d’elles es veuen al carrer després d’haver patit violència. Així mateix és alarmant la situació dels més de 1.000 infants i adolescents que viuen en famílies sense habitatge habitual; i els 7.300 joves, entre 18 i 29 anys, provinents en gran mesura dels centres de menors i que surten al carrer sense tutela i sense un allotjament alternatiu. A aquestes situacions s’afegeixen altres de gran vulnerabilitat com les persones que pateixen trastorns mentals o determinades addiccions, així com les que acumulen estades en cases de coneguts, on ja no poden quedar-se.

c) Víctimes del tràfic: Aquestes persones són l’expressió més sagnant de la societat del descart i de la violació dels drets fonamentals de la persona. A més de ser tractades com a objectes de compravenda, veuen trepitjada la seva dignitat i són sotmeses a l’explotació per al lucre (cf. FT 24). En la immensa majoria dels casos, es tracta de persones immigrants, en situació administrativa irregular, que no consten en cap registre i ningú té coneixement de la seva existència. La major part d’elles, al no poder ser identificades, no entren en la categoria oficial de víctimes i formen part d’una realitat invisible. Com a conseqüència d’això, passen per situacions d’extrema vulnerabilitat i estan condemnades a l’exclusió social més severa. La pandèmia ha invisibilitzat encara més aquesta realitat, que ja estava oculta.

d) Els presos i les seves famílies: La pandèmia ha contribuït que els privats de llibertat passessin a ser un dels grups més sacrificables i descartables de la nostra societat (cf. FT 18), a causa de les retallades de drets i llibertats dels presos. Durant aquest temps, s’ha limitat el dret a les relacions afectives i familiars com a conseqüència de la suspensió de les comunicacions i dels “vis a vis” amb les famílies. No han pogut rebre ingressos econòmics a causa del tancament dels tallers productius ni han rebut tampoc els paquets i ajudes en diners per part dels seus familiars. Els beneficis penitenciaris i els permisos per sortides culturals o recreatives també han estat limitats. Un altre dret que ha experimentat limitacions és el de l’educació i la formació a causa de la suspensió de les classes presencials. Això mateix ha passat amb el dret a l’assistència religiosa i a l’acompanyament espiritual, així com amb el dret a la justícia per la suspensió dels judicis. Els privats de llibertat també estan tenint dificultats per accedir a les noves tecnologies i per a la mobilitat dins de la presó.

e) Professionals de la marina mercant i de pesca: En aquest sector es donen molts signes, associats amb l’exercici de la professió, que ja limiten les condicions adequades per a un treball digne. Els homes de la mar treballen en un medi hostil, lluny de la seva família, amb uns ritmes de treball que no coincideixen amb els de la societat en general. A més, passen per estades curtes en els ports, amb habitacles reduïts en els vaixells, amb tripulacions reduïdes, amb un alt índex de sinistralitat i, sobretot, amb la soledat. En molts casos, experimenten també el multiculturalisme, multilingüisme, disparitat de credos, etc. A més, la pandèmia ha provocat la limitació d’accés de visitants als vaixells mercants en port i ha impedit als tripulants sortir a terra, generant problemes en el relleu de les tripulacions. El temps d’estades en els vaixells ha augmentat. Els treballadors pateixen amenaces d’abandonament, si donen positiu en les anàlisis del virus o si es retarden els resultats de les proves. En alguns casos aquestes proves han de ser costejades pels mateixos marins.

El confinament va suposar una reducció important del volum de pesca al disminuir el consum en hotels i restaurants. A més, les mesures sanitàries adoptades en diferents països han incrementat la desocupació a causa de la reducció de la feina a la flota dels grans creuers.

f) Els transportistes, tot i haver estat vitals durant la primera onada del coronavirus, ara no poden seguir treballant o ho fan en condicions penoses per les restriccions de seguretat i per la falta de garanties higièniques i sanitàries a causa del tancament nocturn de bars, restaurants, hotels, dutxes i serveis. Especialment afectats estan els que es dediquen al transport de persones, autobusos i taxis, el treball ha baixat un 70%, amb les consegüents repercussions econòmiques.

g) Els firaires i circenses: El treball d’aquests col·lectius és molt estacional. A causa dels confinaments i a les mesures restrictives no han tingut ingressos de cap tipus, al no poder treballar des de l’any passat. Les previsions de futur tampoc són bones a causa de l’anul·lació de les celebracions populars a tot el territori espanyol. Tant els firaires com els treballadors dels circs es troben en una situació molt complicada. En bastants casos han hagut de recórrer a les institucions eclesials o als ajuntaments davant les escasses ajudes socials per a remeiar els seus problemes.

h) Els gitanos també han experimentat moltes dificultats per la crisi del Covid-19. Les famílies gitanes viuen molt al dia i subsisteixen amb activitats precàries, sovint irregulars i sense protecció, com la venda ambulant, la recollida de ferralla o el servei domèstic. El confinament els ha afectat de ple ja que els ha impedit la realització de les seves activitats laborals i, conseqüentment, la percepció d’ingressos econòmics. A causa del tipus de treball que realitzen, no han pogut cobrar l’assegurança d’atur ni acollir-se a un ERTO. La major preocupació d’aquestes famílies és la de cobrir les necessitats bàsiques i d’habitatge, depenent en gran mesura de l’aprovació de l’ingrés mínim vital o de qualsevol altra renda mínima.

4.- Resposta de l’administració i les institucions públiques

A continuació, detallem les respostes que tant des de l’administració pública com des de la societat s’han donat als col·lectius descrits anteriorment:

Sobre les Migracions: Com bé diu el papa Francesc “Quan el proïsme és una persona migrant s’agreguen desafiaments complexos” (FT, 129). Molts dels migrants residents a Espanya es troben en situació irregular i “sense papers”. En la major part dels casos, no és possible tramitar expedients per negligència del Ministeri de l’Interior i, en l’actualitat, no poden accedir a l’Ingrés Mínim Vital. Els joves que compleixen 18 anys i surten dels recursos de protecció (extutelats) tampoc tenen dret a aquest Ingrés Mínim Vital pel que es veuen abocats a situacions de carrer.

Continuen també sobre la taula de l’Administració problemes com la reobertura dels CIEs, les devolucions en calent als països d’origen, les massives denegacions de sol·licituds d’asil, la situació d’irregularitat administrativa i la precarietat de molts treballadors essencials (temporers i treballadores de la llar). A més, com tots sabem molt bé, els problemes es multipliquen en l’actualitat com a conseqüència de l’arribada constant de caiacs a les Canàries. Aquesta ruta migratòria s’ha obert novament al tancar les fronteres a causa de la pandèmia. Al costat d’aquests problemes, preocupa també el nou pacte europeu sobre migracions.

Pel que fa al Tràfic de Persones: Les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat han seguit investigant i desarticulant xarxes de tràfic durant la pandèmia. Per tant, han identificat les víctimes, derivant-les als corresponents recursos. L’administració ha facilitat els mitjans i protocols per a l’atenció a aquestes víctimes amb fins d’explotació sexual.

La situació dels empresonats: La problemàtica dels empresonats requereix mesures de llarg abast, ja que els seus problemes amb ocasió de la pandèmia s’han accentuat i, per tant, les respostes han de ser més perllongades en el temps. A més de crear plans de reinserció laboral i social per a les persones més pobres, quan surten de la presó, cal també realitzar una adequada política de prevenció, clau per evitar que moltes persones acabin delinquint i entrant a la presó. Pel que fa als presos estrangers, es veu molt necessari revisar les polítiques d’expulsió que, en molts casos, suposen una ruptura familiar.

Al sector del turisme: Molts dels treballadors han pogut acollir-se als ERTES, encara que bastants negocis ja han tancat o ho estan fent en l’actualitat. En aquests moments, s’estan buscant solucions a curt termini, mitjançant l’establiment de corredors turístics amb els principals països emissors de turisme (Anglaterra i Alemanya), tenint cura de les mesures sanitàries. Ara bé, com que aquests països han imposat també mesures de confinament, la solució no és fàcil perquè aquestes mesures impedeixen recuperar els fluxos turístics.

Per al conjunt dels treballadors, en general, no han existit respostes adequades per a les demandes d’alguns sectors, les reivindicacions de les quals hem comprovat durant aquests últims dies a tot Espanya. Pel que fa a algun dels nostres departaments, concretament al de Fires i Circs, no ha existit cap resposta de l’administració. No se’ls permet treballar i, encara que s’han manifestat reivindicant ajudes, no han rebut cap resposta.

Davant la situació d’atur i precarietat, en la qual es troben actualment moltes persones, l’administració pública ha respost amb diversos tipus d’ajudes econòmiques: ERTES, Crèdits ICO, Ajudes a Autònoms, prolongació dels subsidis d’atur i Ingrés Mínim Vital (encara que aquest subsidi planteja grans dificultats per la seva lentitud i per les condicions que exigeixen per al cobrament del mateix. Aquestes condicions no permeten que el puguin percebre moltes persones que viuen situacions d’exclusió i vulnerabilitat). Altres tipus d’ajudes per part de les administracions públiques van ser: subvencions per arrendaments, reduccions d’impostos i taxes municipals, ajornament d’interessos, etc. En aquests moments crucials, es fa necessària una promoció de les polítiques públiques d’habitatge i un sistema social públic fort que cobreixi les necessitats sanitàries, educatives i de serveis socials.

Fins ara, el tipus d’ajudes que s’han gestionat tenen un clar caràcter assistencialista i suposaran un greu problema econòmic i social en el moment en què es deixin de cobrar els ERTE i es comencin a reemborsar els crèdits, si l’economia no es reactiva. Per això, amb paraules del papa Francesc: “Insisteixo que ajudar els pobres amb diners ha de ser sempre una solució provisòria per resoldre urgències. El gran objectiu hauria de ser sempre permetre’ls una vida digna a través de la feina” (FT, 162).

La societat es va mobilitzar en un primer moment creant grups d’ajuda i xarxes de suport, mitjançant l’associacionisme veïnal, però en l’actualitat aquests grups, que van sorgir amb molta força i entusiasme, es van debilitant gradualment.

Les respostes, en general, van ser insuficients i tardanes, sense personal suficient en educació, sanitat i en els organismes de l’administració pública. La gestió autonòmica ha estat també dispersa i descoordinada. La crispació política i l’estratègia de la confrontació que vivim impedeixen una correcta planificació i resposta econòmica i sanitària on prevalgui el bé comú.


5.- Resposta de l’Església

Davant tal cúmul de problemes i desafiaments que ens presenta la pandèmia, l’Església ha ofert, en la mesura de les seves possibilitats, respostes i iniciatives. Algunes d’aquestes propostes estan sent recolzades pels departaments i organismes de la Comissió Episcopal de Pastoral Social i Promoció Humana. En general, es pot dir que tota l’activitat de l’Església s’ha intensificat durant aquest temps i no s’ha tancat. Hem de tenir en compte els ensenyaments de la Doctrina Social de l’Església i les recomanacions del papa Francesc a “Fratelli tutti”: “No ho hem d’esperar tot dels que ens governen, seria infantil. Gaudim d’un espai de corresponsabilitat capaç d’iniciar i generar nous processos i transformacions. Siguem part activa en la rehabilitació i l’auxili de les societats ferides” (n. 77).

Aquestes han estat les línies bàsiques de la resposta de l’Església:

• Una resposta assistencial mitjançant l’atenció i ajuda material amb béns de primera necessitat per a cobrir les necessitats més bàsiques dels necessitats: aliments, subministraments, habitatge, connexions, equips electrònics. S’ha multiplicat, per tant, la inversió econòmica per cobrir totes aquestes necessitats. Segons dades de Càritas Espanyola, s’ha produït un increment del 57% del nombre de persones ateses, però, com adverteixen els agents pastorals d’aquesta organització eclesial, hi ha el risc de caure de nou en l’assistencialisme i abandonar l’enfocament de defensa dels drets i promoció de les persones.
• Atenció telefònica i online constant i contínua (e-mail, xarxes socials). Gràcies a aquests mitjans, ha estat possible dur a terme un acompanyament integral als més necessitats, acollint els seus problemes i intentant buscar solucions eficaces. Aquest tipus d’ajudes s’ha centrat en l’assessorament per a tot tipus de gestions burocràtiques i administratives (SEPE, Seguretat Social, Ajuts…), en l’acompanyament psicològic, formació laboral, recerca de feina, suport afectiu davant la solitud i la incertesa, etc.
• Comú a tots els sectors pastorals ha estat la realització d’un acompanyament a les persones en situació de vulnerabilitat, procurant respondre a la necessitat d’escolta, d’autoestima, de proximitat, d’afecte i d’esperança. Sobretot, s’ha constatat la necessitat d’acompanyament davant la soledat, l’angoixa i la incertesa que estan experimentant durant aquest temps la majoria de les persones ateses.
• S’ha donat assistència espiritual i s’han promogut activitats pastorals via telemàtica. Concretament, l’atenció espiritual ha estat un aspecte fonamental de l’acompanyament. Concretament, s’han organitzat trobades online que han permès seguir creant comunitat en la distància física i alimentant la fe. Aquests dos aspectes han estat molt demandats.
• En alguns sectors pastorals, s’ha experimentat un augment del voluntariat, especialment amb presència de joves. Aquests, en alguns casos, no provenien de les parròquies ni de grups eclesials.
• S’ha treballat en Xarxa amb altres grups eclesials i, també, amb entitats civils i de l’administració pública; en alguns casos, també s’ha realitzat una coordinació amb organismes internacionals. Així mateix, hi va haver diàlegs amb el govern per a la detecció de les dificultats i per al seguiment de l’Ingrés Mínim Vital. Aquesta proposta ja fa temps que la venia plantejant Càritas.
• S’ha accentuat una tasca de Sensibilització, Incidència i Denúncia davant de situacions concretes d’injustícia i vulneració de drets (expressions públiques com els cercles del silenci, en el cas de les migracions i de Càritas diocesanes). Aquestes manifestacions han tingut lloc en els entorns de treball i de convivència de les persones descartades per posar al descobert els seus problemes i necessitats.
• S’ha realitzat un esforç per visibilitzar en els mitjans de comunicació la veu dels sense veu (ràdio i televisió) i davant l’administració pública. En concret, en alguns dels sectors pastorals de la Comissió Episcopal, la seva actuació i incidència ha tingut aquestes notes pròpies:
• Pastoral Gitana: Davant la precària situació en què es troben bastants persones d’ètnia gitana, la resposta s’està oferint fonamentalment per part dels propis familiars. És important destacar el treball de dones de mitjana edat que estan posant tots els mitjans al seu abast per respondre a les necessitats familiars. Des del departament de Pastoral Gitana es considera molt urgent potenciar la pastoral com a vehicle per detectar casos de vulnerabilitat i per compartir la fe en xarxa o de forma presencial.
• A l’Apostolat del Mar: S’ha realitzat treball en xarxa amb sindicats i connexió amb inspectors del control portuari per estar alerta davant l’incompliment de normes. Visita als vaixells per acompanyar la tripulació. Contactes amb confraries i atenció a mariners locals en situació d’ERTE o atur. En els centres de Stella Maris s’ofereix a la tripulació i als marins informació sobre el port i la ciutat on estan, assistència laboral, social o espiritual. També hi ha assessorament perquè es compleixin els seus drets, per a la repatriació si fos necessària i per al cobrament de salari en cas d’abandonament del vaixell.
• En relació al Tràfic, s’han aportat recursos residencials d’acollida i d’acompanyament, oferint-los la cobertura habitual, a l’haver estat qualificats com a recursos essencials. També es va oferir material a les diòcesis, amb matís preventiu, destinat a dotar d’eines per a la detecció de possibles víctimes en època de crisi i s’ha dissenyat un protocol d’actuació. Malgrat tot, es necessiten mitjans per a la detecció d’altres formes d’explotació (servei domèstic, comissió de delictes i matrimonis forçosos), així com recursos d’acollida, intervenció i acompanyament.
• Migracions: S’han ofert iniciatives d’acollida per a temporers en quarantena (Seminari diocesà de Logronyo) i atenció a grups específics en situació precària com els temporers (Albacete). També s’ha ofert orientació a famílies sol·licitants d’asil en situació de carrer, al denegar-se’ls l’asil, i acompanyament a les treballadores de la llar. Aquest grup de dones, fonamentalment immigrants, ha patit molt els acomiadaments com a conseqüència del coronavirus. Així mateix, es va oferir suport d’associacionisme en el cas dels MENAS i s’han visitat joves dels CIES que van ser reubicats en altres recursos pel confinament, ja que els llocs en què residien no reunien condicions. Es van atendre també les seves necessitats bàsiques des de les delegacions diocesanes, amb un posicionament contrari a la reobertura dels CIES, denunciant les condicions d’insalubritat i amuntegament existents a Melilla.
• Pastoral de les Fires, Circs i carreteres: Els treballadors d’aquests grups han rebut l’oportú acompanyament, ajudant-los a obtenir recursos per cobrir les seves necessitats bàsiques i oferint-los veu en algun programa de ràdio.
• A Pastoral del turisme: Davant la crisi experimentada pel turisme, s’està promocionant recorreguts turístics vinculats al patrimoni històric-religiós. Amb això, a més de col·laborar en la reactivació del sector, es pensa també en les grans possibilitats d’evangelització per mitjà del patrimoni religiós.
• Pastoral Penitenciària: Es van subministrar 25.000 mascaretes als interns i se’ls va proporcionar roba i diners als més pobres. Els pisos d’acollida han seguit prestant el seu servei als que complien condemna i no tenien família ni lloc en el qual residir. Durant aquest temps, s’ha incrementat la comunicació dels capellans i voluntaris amb els interns mitjançant el correu i s’ha mantingut l’acompanyament a les seves famílies. En el futur, a més de destacar la gran tasca del voluntariat que humanitza les presons, cal descobrir noves possibilitats per a la reinserció social dels presos al sortir de la presó.
• Càritas ha incrementat en gairebé el 60% el nombre de persones ateses. D’aquestes, una de cada tres no havia acudit abans a Càritas a la recerca d’ajuda. El nombre de places d’acollida per a persones sense llar ha augmentat en un 25% (1.407) durant la pandèmia. Gairebé s’han triplicat els recursos invertits (2,7).

 
CONCLUSIÓ

Els agents pastorals que estan impulsant la missió evangelitzadora de l’Església en aquests sectors, constaten la necessitat de seguir cuidant en el futur la vida espiritual i l’eclesialitat de tots els voluntaris perquè la seva activitat neixi de l’experiència de l’amor de Déu, manifestat en la persona de Jesucrist, i com a compromís de tota l’Església.

Així mateix, consideren que cal seguir escoltant la veu de Déu, des de la contemplació de la realitat de marginació i pobresa, en què malviuen tantes persones. D’aquesta manera, l’acció evangelitzadora tindrà més incidència en la transformació interior de les persones i a la renovació de la societat.

Davant la impossibilitat de donar resposta a tots els problemes des de les institucions i organismes eclesials, es veu necessari mantenir un diàleg fluid amb els responsables de la política, de l’economia i dels sindicats, amb la finalitat de trobar sinergies en el respecte a la dignitat de les persones, en la promoció d’un treball decent i en l’acompanyament dels descartats per ajudar-los a superar la seva solitud i impotència.

Així mateix, es considera molt urgent la necessitat de seguir conscienciant tots els cristians sobre la dimensió social de la fe i la caritat política per mitjà de l’estudi de la Doctrina Social de l’Església. Això ajudarà a incrementar el voluntariat cristià i a renovar les comunitats cristianes de tal manera que no es produeixi una dissociació entre la fe i la vida i totes les persones puguin veure respectats els seus drets fonamentals (cf. FT, 107).