Pietós silenci i escola amatent

Estimats germans en el Senyor, que patí i morí per nosaltres, i al tercer dia ressuscità:

De nit i en silenci hem recorregut els carrers de la nostra parròquia. Només el ressò de pietosos cants i el ritme de les nostres petjades han acompanyat respectuosament els nostres devots pensaments i els sentiments del nostre cor. És un silenci sagrat que s’imposa per si mateix, en els moments greus de la nostra vida o, si ho preferim, el silenci cercat per la persona contemplativa, quan vol sentir al seu interior la presència del Déu que és vida.

Avui, el nostre silenci està de sobres justificat en la mateixa entranya del misteri que celebrem. Així ho deurien fer els apòstols i les dones, que assistiren a la sepultura històrica de Jesús. Les paraules, en aquella ocasió, haurien estat de més. Jesús, el Fill de Déu ha dut fins al límit el seu compromís de viure i morir com els homes i per a ells. Davant de tan inaudit esdeveniment, la paraula perd el seu sentit i es torna muda. Es produeix el silenci. Què diríem? Res…Adorarem, ens deixarem portar per sentiments apropiats, amagats al més recòndit de nosaltres mateixos, i esperarem, amb Maria i els apòstols, en la obscuritat de la fe, fins que el misteri s’esclareixi i es faci la llum. Esperarem a l’alba de Pasqua per a comprovar que, allò en què hem cregut, és veritat. Deixarem que parli el Senyor, més que amb paraules, amb els fets. Esperarem silenciosament a que l’amor de Déu es faci sentir al nostre interior, fins que estiguem ben segurs que, per a nosaltres també, Jesús ha ressuscitat.

Déu està més lluny -per dir-ho d’alguna manera- dels que parlen massa i dels que viuen submergits en el soroll absurd. Millor encara, són ells els qui estan lluny de Déu. Això mateix passa amb els que tot ho volen resoldre pensant, i els qui posen tota la seva esperança en les troballes de la raó humana i les descobertes de la ciència. Existeix una altra saviesa amagada, rebuda com un do per aquells que li fan espai, la desitgen i la demanen. És la saviesa per mitjà de la qual Déu es revela i es dóna a conèixer. És la saviesa que no té altres regles d’aprenentatge que la senzillesa d’ànima i la bona disposició.

A aquesta saviesa divina tots hi som convidats. No cal matricular-se ni pagar quotes; però és necessari apropar-se a ella com, per escalfar-se és indispensable apropar-se a la llar de foc i, per a veure-hi apropar-se al raig de llum. Què millor, per això, que procurar alguns espais de silenci, intercalats entre els sorolls i les presses; entre la fatiga i els maldecaps! Convé buscar un silenci que ens predisposi a escoltar. Escoltar! Paraula sagrada que expressa l’única via que tenim per a l’aprenentatge. S’ensenya parlant i s’aprèn escoltant. Escoltar és més difícil que parlar, ja que ens sentim més dispostos a ésser mestres que no pas per a ser deixebles. Els bons mestres, per altra part, ensenyen les millors coses en actitud silenciosa, en el moment oportú. Jesús mateix, en el procés de la seva passió, fou Mestre silenciós de les veritats més necessàries per als homes

Afegirem, per acabar, que el silenci d’aquesta nit no és, de cap manera trist ni pessimista; ni tan sols pensant en la mort de Jesús. Ell no espera de nosaltres lamentacions ni compassió, sinó esperança i joia. El seu dolor ja ha passat i les seves penes no tornaran. D’altra banda, la nostra situació està resolta radicalment, per poc que siguem diligents en la col·laboració amb ell, per la seva victòria sobre el mal i la mort. La foscor de l’eclipsi del Calvari s’ha esvaït amb el resplendor del sepulcre, en plena resurrecció.

Quan Jesús va expirar en creu, tot s’havia acabat. L’obra havia atès el seu terme, i faltava només que il·luminés l’escena amb la glòria del ressuscitat, i que aquella llum divina, per la fe, resplendís en el cor de tots els homes, per tal que no busquin més la felicitat per camins sens sortida o que vagin a parar a l’abisme. El sol camí ample, confortable i amb final feliç, s’obre la Nit de Pasqua que, des d’ara, ens preparem a celebrar.