Germans:
Avui, com a cloenda de l’Any litúrgic, celebrem la festa de Crist Rei. En el simulacre de judici que van fer a Jesús, quan Pilat li preguntà: ¿Tu ets el rei dels jueus? Jesús respongué: Tu mateix ho dius. (…) El meu regne no és d’aquest món. Volent dir que, encara que li escau el títol de rei, la seva reialesa no s’assembla ni poc ni molt a la dels reis de la terra. En efecte, és un rei que no mana, que té una glòria que no enlluerna i exerceix un poder que no s’imposa. Ell passa pel món impotent i feble, i acaba com un esclau, crucificat i coronat d’espines.
¿Quina és, doncs, la seva reialesa? La seva única autoritat ve de Déu i Déu és amor. En ell es compleix la profecia d’Ezequiel: Jo mateix buscaré les meves ovelles i en faré el recompte (…) i les recolliré de tots els llocs on s’havien dispersat. (…) Jo mateix faré pasturar les meves ovelles, (…) buscaré l’ovella perduda, embenaré la que s’havia fet mal, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes. ¿No és això, ben bé, ésser un rei d’amor? Si repassem l‘Evangeli, veurem clarament que és això el que va fer Jesús amb els fills d’Israel durant la seva vida pública. I és això mateix el que fa amb nosaltres ara, vivint ressuscitat enmig del seu poble.
En el regnat de Jesús hi podem considerar tres temps. Primer, el temps de la seva vida en aquest món. Segon, el temps present, quan acompanya els seus fidels reunits en l’Església formant comunitat, d‘una manera invisible, mentre viu ressuscitat entre nosaltres. El tercer temps serà la seva segona vinguda al món, al final dels temps. En aquella segona vinguda tindrà lloc el que ha dit Sant Pau als cristians de Corint: A la fi, quan ell destituirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder, (…) Posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.
Nosaltres estem situats en el segon dels temps, en què es viu la fe en la seva presència misteriosa de ressuscitat, i mirem d’adequar la nostra manera de ser i d’obrar al seu desig, manifestat en la paraula de l’Evangeli i en el model de la seva vida. Ara és temps de sembra i de conreu.
El tercer temps vindrà per a nosaltres quan, acabada la vida terrenal ens trobarem davant d’ell per avaluar els pensaments, els desigs i les obres del nostre peregrinar. La pedra de toc en l’avaluació de la nostra vida serà l’actitud que hem mantingut davant dels béns d’aquest món i, per damunt de tot, davant dels nostres germans. Aquestes dues qüestions serviran de contrast per tal de saber si hem viscut per a Déu o per a nosaltres sols.
Donar menjar als qui tenen fam serà haver estat amb el Senyor i trobar la porta oberta per estar sempre amb ell: Veniu, beneits del meu Pare… No haver donat menjar al qui tenia fam, serà haver estat lluny del Senyor, haver viscut exclusivament per a si mateix, i haver-se tancat la porta a la companyonia de Déu. Perquè Jesús és el Rei que s’identifica amb els seus vassalls: Us ho dic amb tota veritat: ‘Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
