4. La fe cristiana i alguns reptes actuals
[10] Pensem i desitgem que la fe cristiana pugui continuar essent per a Catalunya una veritable font de vida, però som conscients que, si volem que la fe cristiana fecundi amb nou vigor la societat catalana en el context cultural i sòcio-econòmic actual, ens cal reflexionar a la llum de l’Evangeli sobre alguns grans temes que la condicionen i configuren en aquests inicis del segle XXI.
a. Consolidació de la democràcia participativa
Durant aquests últims decennis, observem que la democràcia representativa i les institucions del nostre país s’han consolidat. Valorem molt positivament aquest període de pau i d’entesa social que ha permès grans progressos en l’ordre social, econòmic i cultural.
Tanmateix, ens preocupen dos factors. Per una banda, observem una certa fatiga i desencís, tant envers l’estament polític i els governants, com res-pecte de les institucions. Aquest desànim condueix, sovint, a la indiferència respecte la cosa pública, a la no participació i a la deixadesa. Per l’altra, detec-tem un greu oblit i una desvinculació dels fonaments ètics que fan possible una democràcia viva i estable.
Aquest oblit es fa ben palès ocasionalment, amb motiu del descobriment de casos de corrupció o en les anàlisis profundes de la mateixa crisi econòmica. Però també és efectiu d’una manera subtil i invisible quan es legisla i es governa només amb criteris positivistes i pragmàtics.
Entenem que una societat arrelada en la fe cristiana ha de beure constantment de la font inesgotable dels principis ètics i dels seus fonaments. Vindrà d’aquí la revaloració de la democràcia, del sistema legal, de les institucions i de la tasca política. Avui, un vertader desafiament per a la democràcia, el constitueixen els principis ètics que han de regular les lleis i les decisions. En aquest sentit, la fe cristiana pot oferir elements per a purificar la raó, que sempre ha de promoure la dignitat de la persona humana .
b. Per una laïcitat positiva
[11] En els darrers decennis, el procés de secularització de moltes societats a Europa s’ha afermat, i Catalunya, en continuïtat amb la resta del continent, no ha quedat al marge d’aquest procés. També a casa nostra, l’encaix de l’Església i de la fe cristiana en la societat i en la cultura contemporànies, és una qüestió tothora oberta i debatuda sobre la qual les posicions a vegades, dissortadament, encara es polaritzen massa. D’acord amb el nostre tarannà català més genuí, conciliador i dialogant, convidem tothom a superar definitivament actituds bel•ligerants i a promoure una sana laïcitat que, tot i deixant ben clara la distinció entre l’esfera política i l’esfera religiosa, reconegui suficientment la llibertat religiosa i la funció positiva de la religió i de les institucions religioses en la vida pública.
Som ben conscients que la secularitat i la laïcitat positiva, en el sentit com és afirmada per l’Església, ha passat a la cultura democràtica d’Occident gràcies precisament a l’herència cristiana, que beu de la fe en Déu creador i acull les paraules del mateix Jesucrist: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu» . Aquesta laïcitat positiva i oberta comporta: la independència mútua del poder polític i de l’Església, el reconeixement del fet religiós com a humanitzador i com a motor de progrés, la valoració de la tradició cultural que li és pròpia i l’acceptació del relleu públic de la fe, tant pel que fa a la seva manifestació exterior (litúrgia, evangelització), com pel que fa a la seva projecció ètica en la configuració de la societat. En tot cas, una sana laïcitat demanarà almenys el reconeixement del dret de ciutadania als cristians com a tals, considerats tant individualment com en grup, amb els drets i els deures que es reconeixen a tots els ciutadans.
Tal com afirmà Benet XVI a París davant les màximes Autoritats de l’Estat Francès ara fa dos anys, «és fonamental, d’una banda, insistir en la distinció entre l’àmbit polític i el religiós per tutelar la llibertat religiosa dels ciutadans així com la responsabilitat de l’Estat envers ells, i d’una altra, adquirir una consciència més clara de les funcions insubstituïbles de la religió per a la formació de les consciències i de la contribució que pot aportar, juntament amb altres instàncies, per a la creació d’un consens ètic de fons a la societat» .
c. La diversitat de valors, d’estils de vida i de creences
[12] Com s’indicava a Arrels cristianes de Catalunya, la nostra societat és plural, també des del punt de vista religiós. Durant aquest quart de segle, la pluralitat entre nosaltres ha crescut significativament. Fruit de les llibertats con-querides, s’hi expressen maneres de viure i de creure molt diferents, i l’arribada de nombrosos immigrats procedents d’altres àrees culturals ha fet de Catalunya una societat multicultural i plurireligiosa. Tot plegat és un signe de la vitalitat del poble català i de la vida interior que hi ha en ell. Però aquesta constatació ens exigeix un doble compromís. Per una banda, el deure d’evitar el relativisme i el sincretisme mitjançant un correcte exercici de discerniment; per l’altra, superar la temptació de confrontació, mitjançant la col•laboració i el diàleg franc i obert. Tots dos compromisos són deures cristians i cívics, que contribueixen a bastir una societat desenvolupada i en pau, que inclou, com diu Benet XVI a la seva Encíclica Caritas in veritate, la seva dimensió espiritual .
Ens estimula a un diàleg fecund amb la societat catalana contemporània la iniciativa cultural que proposa el mateix Sant Pare Benet XVI amb el que ha anomenat l’atri dels gentils: «Crec que l’Església hauria d’obrir també avui una espècie d’atri dels gentils on els homes puguin entrar en contacte d’alguna manera amb Déu sense conèixer-lo i abans que hagin trobat l’accés al seu misteri, al servei del qual està la vida interna de l’Església. Al diàleg amb les religions s’ha d’afegir avui sobretot el diàleg amb aquells per a qui la religió és quelcom d’estrany, per a qui Déu és desconegut i que, malgrat això, no voldrien estar simplement sense Déu, sinó acostar-s’hi almenys com a Desconegut». Probablement, els desafiaments que ens presenta una cultura que es vol construir sense Déu són avui el repte cultural més important que haurem d’afrontar en el futur immediat, i ja ens hi vam referir en el nostre anterior Document «Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor».
d. El fenomen polièdric de la globalització
[13] També Catalunya s’ha vist afectada per l’extensió i l’aprofundiment del fenomen de la globalització. Tal com explica Benet XVI a la seva Encíclica poc abans citada, aquest és un fenomen ambivalent i complex del qual es pot fer un ús constructiu i alliberador per a l’ésser humà i els pobles o bé un ús nega-tiu .
En efecte, la globalització de les comunicacions i de la cultura no sempre va acompanyada d’una globalització dels drets elementals de la persona, del reconeixement de la seva dignitat. Per altra banda, pensant sobretot en el nostre poble, alhora que la globalització dóna la possibilitat d’accedir a la xarxa mundial des del que cadascú és, també constitueix un perill de dissolució de la pròpia identitat en categories i estils uniformadors i despersonalitzadors, imposats per una cultura dominant transversal que no coneix fronteres.
El missatge de l’Evangeli és un missatge amb vocació universal i l’Església, per la seva catolicitat intrínseca, aspira a aquesta universalitat i a irradiar el tresor que hi ha en el seu interior a tots els pobles de la terra, tot respectant i valorant la singularitat de totes les cultures. La catolicitat de l’Església es caracteritza, precisament, per viure la universalitat sense anul•lar les identitats particulars.
e. Els fluxos migratoris
[14] Catalunya ha integrat des dels anys seixanta una quantitat considerable de persones immigrades procedents d’altres territoris d’Espanya. Arrels cristianes de Catalunya se’n feia ressò, considerant aquest fenomen beneficiós per a tots.
Avui Catalunya ha de fer front a un nou repte, més exigent en un cert sentit. És el flux migratori de persones procedents de països extracomunitaris, que introdueixen entre nosaltres categories culturals i costums molt diferents dels nostres. Això ocasiona un cert distanciament i una marginació social, so-vint agreujada per la situació de precarietat i pobresa, provocada per la crisi econòmica. Cal tenir en compte el que Benet XVI afirma sobre això, que «cap país per ell mateix no pot ser capaç de fer front als problemes migratoris actuals. Tots podem veure el sofriment, el disgust i les aspiracions que comporten els fluxos migratoris. Com se sap, és un fenomen complex de gestionar; això no obstant, està comprovat que els treballadors estrangers, malgrat les dificultats inherents a la seva integració, contribueixen de manera significativa amb el seu treball al desenvolupament econòmic del país que els acull, així com al seu país d’origen a través de les trameses de diners. Òbviament, aquests treballadors no poden ser considerats una mercaderia o una mera força laboral. Per tant, no han de ser tractats com qualsevol altre factor de producció. Qualsevol emigrant és una persona humana que, com a tal, té drets fonamentals inalienables que han de ser respectats per tots i en qualsevol situació»
L’Església, animada per la tradició moral envers els forasters -heretada de l’Antic Testament que mana no oprimir l’immigrant i segellada amb el Nou Testament, que revela que Jesús també va ser emigrant i que s’identifica amb el foraster que és acollit-, convida a l’amor generós envers l’immigrant, i el practica a través de tots els seus organismes de servei social i caritatiu.
L’objectiu ha de ser doble. Cal fer un esforç per garantir els drets dels nouvinguts, a fi que siguin tractats sempre amb la dignitat que correspon a tota persona humana, especialment si pateixen formes de vulnerabilitat social i econòmica. I alhora també cal ajudar-los a integrar-se en la nostra cultura i en la nostra societat, sense que perdin les seves peculiaritats pròpies i legítimes. Això resultarà més urgent, tractant-se de drets i deures regulats per la llei. I d’aquesta integració en sortirà també una renovació de les nostres comunitats cristianes, ja que molts són catòlics, però també una renovada societat catala-na, tal com la llarga tradició de la nostra cultura palesa àmpliament amb les aportacions de les diverses emigracions, realitzant-se així un noble intercanvi de dons recíprocs. Sobretot en referència al dret a emigrar i a l’acolliment dels emigrants, tenint present el bé comú universal, que comprèn tota la família dels pobles, cal superar tot egoisme nacionalista per part dels pobles que acullen, i alhora «els immigrants tenen el deure d’integrar-se al país d’acollida, respectant-ne les lleis i la identitat nacional».
f. La crisi econòmica tan greu que patim
[15] La greu crisi econòmica que travessa el món i colpeja persones i pobla-cions ha fet més palesa la precarietat de la nostra societat globalitzada, que sembla escapar al control dels estats i d’altres institucions internacionals. Les mesures per pal•liar-la que s’estan prenent i que poden acabar afectant sobre-tot els més febles i necessitats, reclamen que sigui exemplar la lluita contra el frau, el fre a l’enriquiment fàcil i injust, i que es promogui la creació de nous llocs de treball i que la solidaritat continuï augmentant.
No podem deixar de dir que aquests són moments de reflexió i d’anàlisi de com estem construint la nostra societat, no només els governants, sinó tots els ciutadans; i no podem defugir aquesta responsabilitat. Precisament, el Papa Benet XVI amb la seva Encíclica Caritas in veritate proporciona una anàlisi valenta de quines són les arrels de les nostres veritables carències i quines han de ser, per tant, les vies per a un autèntic desenvolupament integral de les persones. Si el rerefons de la crisi econòmica és una crisi moral profunda, ens caldrà aprofundir -també a casa nostra-, per damunt de les necessàries solucions tècniques, la gran «vocació» a la qual està cridat l’home, tot home i dona, que és la vocació a la felicitat benaurada, a la vida en l’Esperit, feta de caritat divina i de solidaritat humana.
[16] Comptant amb l’ajuda de Déu, podem creure en la capacitat de reacció i regeneració de la nostra societat catalana per afrontar la crisi. Serà des d’una vida «virtuosa» i en especial amb l’austeritat, la justícia i la solidaritat, que troba-rem camins de sortida i d’esperança per als més afectats per la crisi econòmica, amb una redistribució més justa de la riquesa i un exercici de «les virtuts humanes que faci sentir la bellesa i l’atracció de les bones disposicions per al bé» , així com promovent activitats econòmiques veritablement productives i respectuoses amb la dignitat de la persona, que facin realitat que la persona humana sigui el centre de tota l’economia. L’esforç de concebre i realitzar pro-jectes econòmico-socials capaços d’afavorir una societat més justa i un món més humà representa un repte dur, però també un deure estimulant, per a tots els agents econòmics i per als qui conreen les ciències econòmiques.
Cal que valorem i agraïm tot el que s’està fent des de les comunitats parroquials i les institucions solidàries, especialment des de Càritas i altres institucions d’ajuda, amb tants voluntaris mobilitzats i tantes persones, que estan posant els recursos pastorals i d’assistència que l’Església té al seu abast, al servei dels afectats per aquesta crisi. I demanem que es mantingui i creixi aquest treball caritatiu, amb noves iniciatives que promoguin la solidaritat i la justícia, i alhora s’incentivin les activitats empresarials responsables per tal de mantenir i ampliar els llocs de treball. Tots hem de continuar en el camí del servei i l’entrega generosa envers els qui més ho necessiten.
És hora, també, de mirar endavant i de treballar més esforçadament pensant en les generacions futures. Els bisbes fem una crida a tots els agents socials -autoritats, empresaris, dirigents, treballadors- a no decaure en l’esforç, malgrat la duresa de les circumstàncies, i a treballar amb esperança, fent-ho d’acord amb els grans valors humans i cristians. En aquest punt, constatem més que mai la vigència i actualitat plenes dels principis de la Doctrina Social de l’Església, dels quals és hora de fer-ne un nou descobriment i una nova difusió .
g. La família i l’educació
[17] Un dels àmbits més sensibles de la profunda crisi social que patim, és el de la família i de l’educació. Mirant-ho des del punt de vista de les arrels cristia-nes, hem de dir que, si les noves generacions no viuen prou bé els valors que fins ara han configurat la nostra cultura, és precisament perquè no s’ha produït correctament la transmissió d’aquests valors en els dos àmbits primaris de socialització, que són la família i l’escola.
Els avenços socials són en aquest terreny evidents, sobretot pel que fa a l’assimilació d’un tracte més personalista en la família i pel que fa a l’accés a l’educació de tothom, així com l’augment considerable de mitjans pedagògics. Però, tant la família com l’escola, com a institucions socialitzants i educadores de la persona en la seva integritat, pateixen una profunda crisi. Ambdues te-nen en comú la missió d’educar, però sembla que la seva tasca educativa global hagi quedat desdibuixada i hagi perdut el seu sentit profund, el seu fonament, el seu contingut i la seva finalitat.
La visió cristiana reconeix la família com el nucli primari i fonamental de la societat: una comunitat de vida i d’amor, que està al servei de la vida huma-na. La família és l’àmbit en el qual la vida és rebuda com a do de Déu i fruit de l’amor dels esposos. Per això donem gràcies a Déu pels esposos que amb ge-nerositat viuen la «paternitat responsable» i fem una crida als esposos cristians a una major fecunditat generosa, ja que el futur d’un poble són els seus fills. Com ens ha recordat Benet XVI, durant la seva estada entre nosaltres, «l’amor generós i indissoluble d’un home i d’una dona és el marc eficaç i el fonament de la vida humana en la seva gestació, en el seu infantament, en el seu crei-xement i en el seu terme natural. Només on hi ha amor i fidelitat neix i perdura la veritable llibertat. Per això, l’Església advoca per mesures econòmiques i socials adequades per tal que la dona trobi a la llar i en el treball la plena realit-zació; perquè l’home i la dona que contrauen matrimoni i formen una família estiguin decididament recolzats per l’Estat; perquè es defensi la vida dels fills com a sagrada i inviolable des del moment de la seva concepció; perquè la natalitat sigui dignificada, valorada i recolzada jurídicament, socialment i legislativament. Per això, l’Església s’oposa a totes les formes de negació de la vida humana i dóna suport a tot allò que promogui l’ordre natural en l’àmbit de la institució familiar» .
A la família pertanyen originàriament la missió, el dret i el deure de l’educació. La societat en general i l’escola en particular també eduquen, però a manera de prolongació d’aquell dret originari i inalienable dels propis pares. Els problemes apareixen quan la família només està al servei dels interessos individuals i la societat al servei d’una determinada ideologia. Sobretot, quan la mateixa educació no recupera el seu objectiu últim i no el clarifica. En efecte, superant la mera instrucció, l’educació té per finalitat ajudar a conformar un subjecte humà amb les qualitats morals i espirituals que haurien de caracteritzar una persona plenament madura . De fet, no hi ha cap pedagogia o sistema educatiu que no contribueixi a crear un model d’ésser humà determinat. En el cas de l’educació cristiana, el model és Jesús mateix, amb totes les seves dimensions plenament humanes. L’Església, en proposar el model humà de Jesucrist, ho fa des del convenciment que està oferint un servei decisiu a la humanització de la societat.
[18] En aquesta hora cal també afirmar el valor fonamental de l’escola com a institució al servei de la transmissió de la cultura i de l’educació en la llibertat. Dintre de la seva proposta, l’ensenyament de la religió es presenta com un element fonamental per a promoure el coneixement i la llibertat dels alumnes davant les grans preguntes que sempre estan presents a la seva vida. La classe de religió transmet el patrimoni cultural, les nostres arrels cristianes, i al mateix temps ajuda a afrontar les grans preguntes sobre el sentit de la vida i els grans valors que l’orienten. La institució escolar és un element decisiu per a promoure la participació en la construcció de la societat: «Amb raó podem pensar que el destí de la humanitat futura es troba en mans d’aquells que sabran donar, a les noves generacions que han de venir, raons per a viure i raons per a esperar.»
h. Equilibri ecològic amenaçat
[19] La constatació que ja feia Arrels cristianes de Catalunya que el creixement de mitjans i l’enterboliment de les consciències envers la protecció de la natura ens posa en perill d’autodestrucció, avui encara és més palesa, tot i haver augmentat la intensitat i el nombre de veus que criden a una més clara sensibilitat ecològica.
Ja el Sant Pare Joan Pau II advertia que «els greus problemes ecològics reclamen un canvi efectiu de mentalitat que porti a adoptar nous estils de vi-da» . Les decisions sobre les relacions amb el nostre medi ambient -consum, estalvi i inversions-, han de respondre a la recerca de la veritat, la bellesa, la bondat i la comunió amb els altres homes, i han de referir-se sempre a estils de vida inspirats en la sobrietat, la temprança, l’autodisciplina, tant en l’àmbit per-sonal com social. Cal escapar a la lògica del mer consum i promoure formes de producció agrícola i industrial que respectin l’ordre de la creació i satisfacin les necessitats primàries de tots, basant-se en una consciència renovada per la interdependència que vincula entre ells tots els habitants del planeta. «La qüestió ecològica no s’ha d’afrontar tan sols per les perspectives terribles que la degradació ambiental perfila: s’ha de traduir, sobretot, en una forta motivació per a una autèntica solidaritat a escala mundial» .
Celebrem aquesta cura i atenció envers allò natural, i creiem, com diu el Papa Benet XVI , que la fe en un Déu creador ens permet assumir el deure de respectar la natura i les seves lleis, com a veritable do seu, i alhora fer-ne un ús responsable creant cultura al servei de tots, en solidaritat també amb les generacions futures. Amb tot, volem igualment subratllar que aquest amor a la naturalesa ha de començar, especialment, per l’estima i la cura de tota forma de vida, de manera particular per la persona humana -feta a imatge i semblança de Déu, com ensenya el llibre del Gènesi- , i que és portadora d’un destí etern i això des del mateix inici fins a la seva fi natural.