3. El testimoni d’Antoni Gaudí i «La Sagrada Família»
[8] La recent visita del Sant Pare a Barcelona amb la dedicació de la basíli-ca de la Sagrada Família, ens ha permès de redescobrir un gran testimoni contemporani de la fecunditat de les arrels cristianes a la nostra societat catalana.
Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926) va ser, a la vegada, un artista genial i un cristià exemplar. Visqué la seva professió d’artista com una missió encomanada per Déu. Igual que el servent fidel de la paràbola de l’Evangeli, va saber fer rendir els molts talents que havia rebut. Mentre construïa els seus edificis per a Déu i per als homes, ell mateix s’anava construint plenament com a home. Tal com ha explicat Benet XVI, «Gaudí va voler unir la inspiració que li arribava dels tres grans llibres en els quals s’alimentava com a home, com a creient i com a arquitecte: el llibre de la natura, el llibre de la Sagrada Escriptura i el llibre de la Litúrgia. Així va unir la realitat del món i la història de la salvació, tal com ens és narrada a la Bíblia i actualitzada en la Litúrgia. Va introduir pedres, arbres i vida humana dins del temple, perquè tota la creació convergís en la lloança divina, però a la vegada va posar els retaules fora, per situar davant els homes el misteri de Déu revelat en el naixement, passió, mort i resurrecció de Jesucrist. D’aquesta manera, va col•laborar genialment a l’edificació de la consciència humana ancorada en el món, oberta a Déu, il•luminada i santificada per Crist» . D’aquesta manera, ens ensenya el Papa, Gaudí va superar «l’escissió entre consciència humana i consciència cristiana, entre existència en aquest món temporal i obertura a la vida eterna, entre bellesa de les coses i Déu com a Bellesa» .
Tal com succeeix en l’Escriptura vista amb ulls de fe, també en la basílica de la Sagrada Família, la centralitat és per a Jesucrist, el Verb fet carn, Déu fet home, que és «el camí, la veritat i la vida» . Resseguint els textos bí-blics, les façanes del Naixement, de la Passió i -quan estigui acabada- de la Glòria, posen a la vista de tothom la vida del nostre Redemptor. En la primera, mostra l’entrada de Déu en la nostra història: el Fill unigènit de Déu es fa home en les entranyes virginals de Maria. És una explosió exuberant de la creació, que esclata de goig per la vinguda del Crist. Després, aquest Jesús que neix en Goig morirà a la Passió per nosaltres (segona façana) i ressuscitarà, alliberant-nos del poder del Mal i obrint-nos les portes de la Glòria, que quedarà representada en la façana principal. L’interior, grandiós i fascinant, està tot ell inspirat en el llibre de l’Apocalipsi, el darrer dels llibres de la Bíblia, i està concebut com la ciutat santa, la nova Jerusalem, «que baixava del cel, venint de Déu, i envoltada de la seva glòria».
[9] Estem profundament agraïts al Papa Benet XVI que, tot explicant la sim-bologia de l’obra mestra de Gaudí, ens hagi recordat de nou la centralitat de Jesucrist en la vida de l’Església i del món: «El Senyor Jesús és la pedra que suporta el pes del món, que manté la cohesió de l’Església i que recull en unitat final totes les conquestes de la humanitat. En Ell tenim la Paraula i la presència de Déu, i d’Ell rep l’Església la seva vida, la seva doctrina i la seva missió. L’Església no té consistència per si mateixa, està cridada a ser signe i instrument de Crist, en pura docilitat a la seva autoritat i en total servei al seu mandat. L’únic Crist funda l’única Església, Ell és la roca sobre la qual es fonamenta la nostra fe» .
Professem fermament que «Jesucrist és el mateix ahir i avui i pels segles» , i al mateix temps ens adonem que, com a Església de Jesucrist cridada a ser amb Ell «llum del món» , hem de trobar nous camins i llenguatges per anunciar-lo de forma entenedora i atraient al món d’avui. En aquesta tasca apassionant, l’exemple i l’obra d’Antoni Gaudí ens encoratgen i ens estimulen; i sabem que és el mateix Crist qui ens guia en aquesta recerca, ja que Ell ha promès d’estar amb nosaltres «dia rere dia fins a la fi del món» .