8. Església enviada
Ens cal a tots els fidels assumir plenament que la nostra situació, en aquest començament del segle XXI, és de missió. I assumir-la joiosament: som, certament, fràgils. Portem el tresor de la fe en vasos de terrissa[26]. Però ressona en nosaltres la Bona Nova de la salvació. Anunciem Jesucrist! Si a nosaltres això no ens fes feliços ¿com podríem fer arribar als altres el seu encís? Us invitem, doncs, al coratge missioner, a prioritzar l’objectiu de la nova evangelització, a deixar-vos evangelitzar més plenament també vosaltres, a fer ben acollidora la nostra fe i la nostra Església, «casa i escola de comunió, (…) si volem ser fidels al designi de Déu i respondre també a les esperances profundes dels homes». És el repte que va assenyalar Joan Pau II que té l’Església a l’inici del nou mil·lenni[27]. És l’hora de reprendre l’impuls missioner del nostre Concili Provincial Tarraconense, tan ben expressat en la resolució 25. Un impuls que Benet XVI expressa de múltiples formes, i que es concentra en l’anunci del Déu Amor com a centre de tot el missatge cristià. En realitat, «l’amor de Déu per nosaltres és una qüestió fonamental per a la vida i planteja preguntes decisives sobre qui és Déu i qui som nosaltres»[28].
a) Amb renovada confiança en Jesús
El sentit de la missió encomanada per Jesús, que vol arribar a tots els homes de tots els temps, projecta les nostres comunitats cristianes cap endavant: no ens hauríem de lamentar tant de certs canvis culturals. El llevat cristià pot fer fermentar moltes cultures, també la que avui veiem néixer i que sovint ens desconcerta. Aquesta ha estat l’experiència dels dos mil anys d’història de la fe cristiana. És per la presència a Catalunya d’aquest llevat que treballem, no per la pervivència d’unes determinades formes. I això és al nostre abast si prediquem Jesús, si el fem present a Ell mateix, amb fidelitat a la seva paraula i als seus mandats. Hi ha molts valors amagats en la nostra realitat eclesial: cristians i cristianes, en tots els estats de vida, rics espiritualment, generosos, d’una extraordinària finor evangèlica; grups i moviments diversos que si, de vegades, s’expressen en termes d’un cert cansament o desencís, mantenen la fidelitat enmig de les contrarietats. A tots fem arribar el nostre reconeixement, la nostra renovada confiança. Tots plegats, sumant forces en una comunió dinàmica i respectuosa, malgrat una certa pobresa de recursos humans, de prestigi i d’èxit social, podem anunciar a la nostra societat catalana, a la qual ens sentim enviats, allò de l’apòstol Pere: «de plata i d’or, no en tinc, però el que tinc, t’ho dono: en el nom de Jesucrist, el Natzarè, camina!»[29].
b) Pastoral del que és essencial
La consciència de la missió a què ens empeny el nostre Baptisme ens fa servidors de l’essencial. Tenim la responsabilitat, no cal dir-ho, de fer costat als cristians i cristianes que van acollir la fe en un altre context històric i la viuen amb fidelitat: restem al seu servei. Ens cal també acollir amorosament tots els «fragments de cristià», per dir-ho amb l’antiga expressió del canonge Carles Cardó, que perviuen en la religiositat popular i en tot el ventall de situacions espirituals diverses, dels catòlics no practicants. Però tot això, sense deixar de percebre i d’entendre la veu del nostre temps i de plantejar-hi la crida evangèlica a la conversió radical.
Tal com s’esdevé en l’ordre material, som requerits a un treball amatent de restauració d’allò que hem heretat i s’ha malmès i, al mateix temps, a l’edificació d’obra nova, de cara a l’esdevenidor. Doncs bé, des d’una perspectiva de missió, aquesta segona és la nostra tasca prioritària. Optar per la nova evangelització ens demana, d’una banda, fer atenció a l’home d’avui, veure’l amb simpatia, acollir la seva cultura. És a dir, integrar-nos en el gran corrent d’encarnació que arrenca de Jesús, fet en tot semblant als homes, excepte el pecat. I ens demana, d’altra banda, tenir sempre activada la nostra vivència de Jesucrist i del seu Evangeli, de manera que aflori fàcilment als nostres llavis, i que en tot moment estiguem sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança[30].
c) No és possible evangelitzar sense haver estat evangelitzat.
Una pastoral que apunta a la conversió remet sobretot a la pròpia conversió. La mateixa Església ha d’autoevangelitzar-se per tal de respondre als reptes d’avui. Pensant en el nostre continent, deia Joan Pau II: «Que tota l’Església a Europa senti com a dirigida a ella l’exhortació i la invitació del Senyor: penedeix-te, converteix-te, i ‘estigues en vetlla i enforteix tot allò que encara viu, abans no es mori’ (Ap 3,2)»[31], i esmentava unes paraules del Missatge final del Sínode de 1999 dedicat a Europa: «La secularització que contagia un ampli sector de cristians que normalment pensen, decideixen i viuen com si Crist no existís, lluny d’apagar la nostra esperança, la fan més humil i capaç de confiar només en Déu. De la seva misericòrdia rebem la gràcia i el compromís de la conversió»[32]. També la nostra autoanàlisi de la realitat eclesial de Catalunya ens demana conversió: una gràcia i un compromís que comencen en el cor de cada cristià.
En aquest 125è. aniversari del Patronatge de la Mare de Déu de Montserrat sobre Catalunya, preguntem-nos si, com feia la Verge Maria, conservem viva la memòria de Jesús[33]. Només Ell salva, i no cap fórmula humana que pugui captivar-nos en un moment donat. Hem parlat d’increença i de crisis de fe. Preguntem-nos quina part de responsabilitat hi tenim nosaltres -ministres ordenats, persones consagrades, laics i laiques-. ¿No hi hauria, a la nostra terra, més salabror cristiana, si fóssim, de debò, sal que sala?[34]. Des d’un acolliment més ple, més conseqüent, més joiós, més irradiant de la Bona Nova de Jesús per part nostra, podem pensar esperançadament en una nova evangelització de Catalunya. Som conscients que també nosaltres, com a bisbes, som cridats a la «conversió del cor» i a la «conversió pastoral».
d) Casa i escola de comunió.
El Senyor Jesús ens va deixar dit que hi ha una estreta relació entre la unió dels seus deixebles i la fe del món: «Que tots siguin u, com vós Pare, esteu en mi i jo en vós. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que vós m’heu enviat»[35]. I el llibre dels Fets dels Apòstols ens presenta, com una icona eclesial perenne, la primera comunitat cristiana, creixent a partir de la comunió fraterna, «constants i unànimes en la pregària, juntament amb Maria, la Mare de Jesús»[36]. Sovint ens costa de mantenir-nos en comunió afectuosa, tot i compartir una mateixa fe. Constatem un excés de duresa, un dèficit de misericòrdia, massa tendència al judici excloent entre catòlics d’estils d’espiritualitat diversos, d’associacions o grups que recelen els uns dels altres. També costa, de vegades, que cristians d’opcions polítiques diverses comparteixin el treball eclesial. L’evangelització demana que tots comptem amb tots, que totes les sensibilitats dels germans en la fe se sentin acollides i compreses a la casa del Pare, que no trenquem la canya esquerdada[37]. Tots hem de fer un esforç renovat d’aproximació i de servei: els bisbes amb els preveres, els religiosos i tot el poble de Déu; els preveres amb el laïcat; tots plegats amb els catòlics menys practicants, amb els qui cerquen la veritat i amb els no creients. Som portadors d’una salvació que no ens pertany. Si Ell, el Mestre i el Senyor, renta els peus dels deixebles, nosaltres hem de fer el mateix els uns amb els altres[38]. Si fem que la nostra Església sigui sempre «casa» de comunió, podrà ser «escola» de comunió enmig del nostre poble, i, ben unida en comunió, sortirà amb nou ardor i amb esperança a l’entusiasmadora missió que Jesucrist mateix li ha confiat: «Aneu a tots els pobles i feu-los deixebles meus… Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món»[39].