2. Fa cent vint-i-cinc anys
Quan el 1881 li era solemnement atorgat el patronatge de la Verge Moreneta, la comunitat catòlica de Catalunya enfilava l’últim tram del segle XIX amb renovada vitalitat. Superades les dures confrontacions entre el tradicionalisme carlí i el constitucionalisme isabelí, Catalunya participava del clima il·lusionat de redreçament del país que venia de la Renaixença. Un any després del patronatge, el 1882, es posava la primera pedra del Temple de la Sagrada Família d’Antoni Gaudí. Mn. Cinto Verdaguer (1845-1902) era, aleshores, el poeta més llegit i més estimat de Catalunya. Una dècada després, el venerable Dr. Josep Torras i Bages (1845-1916) publicaria La tradició catalana. Restava viu encara el testimoniatge de santedat i d’acció social de sant Antoni M. Claret (1807-1870), de santa Joaquima de Vedruna (1783-1854), de santa Maria Rosa Molas (1815-1876), de santa Teresa de Jesús Jornet (1843-1897), de sant Josep Manyanet (1833-1901) -tant vinculat al Temple de Gaudí- de santa Paula Montal (1799-1889), de sant Enric d’Ossó (1840-1896), del beat P. Francesc Coll (1812-1875), del beat P. Francesc Palau (1811-1872). L’any 1886 sant Joan Bosco venia de Torí a Barcelona i beneïa la primera ermita del Tibidabo que esdevindria, més tard, el Temple Expiatori del Sagrat Cor de Jesús. «Quants testimonis de caritat poden citar-se en la història de l’Església, podem dir amb Benet XVI. Així s’expliquen les grans estructures d’acollida, d’hospitalitat i d’assistència…, les innombrables iniciatives de promoció humana i de formació cristiana destinades especialment als més pobres. Els sants són els veritables portadors de llum en la història, perquè són homes i dones de fe, esperança i amor»[1]. No és contrari a l’humil reconeixement dels nostres límits agrair els dons rebuts de Déu i confessar, seguint l’exemple de la Verge Maria, que «el Totpoderós obra en mi meravelles».[2]
