5. En estat de missió
Sempre, al llarg de la història de l’Església, s’han alternat moments de fe més vivencial i de més pràctica religiosa, amb altres de més tebis, però, fins avui, sense un qüestionament radical i generalitzat de Déu i de Jesucrist. En aquest marc, iniciatives com les missions populars o els exercicis espirituals ignasians i altres sistemes de reflexió i d’anunci de la Paraula de Déu han estat i poden ser encara formes pastorals eficaces. Es tracta, però, de mitjans més orientats a la represa i a la revitalització de la vida cristiana més que no pas a una primera aproximació a l’Evangeli.
No sembla, però, que els profunds canvis socials i culturals que vivim i les ideologies que els acompanyen es moguin en aquest nivell. Estem, més aviat, davant un allunyament cada vegada més radical de la fe i de l’antropologia cristiana. Més aviat pensaríem en aquell gran interrogant amb el qual, als primers anys quaranta del segle vintè, els sacerdots Godin i Daniel van sacsejar l’opinió catòlica: La France, pays de mission?. Era, certament, la intuïció precoç d’un procés que no ha parat d’estendre’s a tots els pobles d’Europa, encara que de manera desigual.
Més endavant, el Concili Vaticà II, en explicar l’activitat missionera de l’Església, descriuria la nova situació amb unes afirmacions que avui ens ajuden a nosaltres a discernir la situació actual. «En aquesta activitat missionera de l’Església es presenten diverses situacions, a vegades barrejades: primer, de començament o implantació; després, de novetat o de joventut. Però, acabades aquestes fases, l’acció missionera de l’Església no cessa: pertoca més aviat a les Esglésies particulars ja constituïdes continuar-la i predicar l’Evangeli als qui encara són fora. A més, els grups entre els quals viu l’Església sovint canvien completament per raons diverses, de manera que poden produir-se situacions noves. L’Església ha d’examinar aleshores si aquestes situacions exigeixen altre cop la seva activitat missionera»[8].
És fàcil enllaçar aquest text amb les lúcides anàlisis del servent de Déu Joan Pau II sobre l’europeu d’avui. D’ell va dir que és un home «secularitzat»: «Déu resta fora del seu horitzó de vida (…) El seu ateisme teòric i pràctic incideix en el seu pensament antropològic. Si l’home no és imatge de Déu i no fa referència a res…quin valor té? Per què actua? Per què viu?».[9] «Posa així el desafiament més radical de la història al cristianisme i a l’Església»[10]. Neix d’aquí la proposta missionera de Joan Pau II, especialment referida a Europa, que reiteraria incansablement una vegada i una altra: és hora d’emprendre «una nova evangelització».
¿No és aquesta també, amb totes les matisacions que calgui, la situació religiosa de la societat catalana?. ¿I no està demanant del conjunt de totes les nostres Esglésies particulars que orientin la seva acció amb sentit i visió de nova evangelització?. Però, ¿com serà possible si no tornem de nou al cor mateix de l’Evangeli, si no cultivem una actitud esperançada davant l’actual situació, superant altres moments marcats per l’enfrontament o la claudicació davant els valors dominants?.
